Deconstrucció social: Quants morts necessita la pau?

RAMON PUIG
No tothom es deixa seduir per la manipulació dels mitjans, ni reacciona a l’agitació com una ovella en un ramat cada vegada que li interessa al poder en dificultats. No hi ha dubte que la mobilització popular ha estat determinant perquè líders importants demanen un Estat per a Palestina.., quan no queden palestins ni territori. Estats i mobilitzats han i hem fet tard. L’extinció dels palestins fa dècades que està planificada i el genocidi actual és l’acte final que donarà peu a una nova expansió israeliana. Ells, els poderosos, i nosaltres, els desposseïts, sempre actuem tard, ells a consciència, nosaltres amb innocència.
No cal entrar sobre què hi ha al darrere de la flotilla, d’on surten els diners i quins són els objectius de bona part dels protagonistes. No tardarem gaire a saber-ho. El que realment interessa és tenir clar perquè i que pretenem quan formem part de qualsevol mobilització. En el cas de Gaza cal tenir en compte que Palestina mai en la història ha estat un Estat, només un espai geogràfic, més petit o més gran segons l’època, que ha tingut diversos topònims: Israel, Judea, Sumaria, Galilea i Palestina, com la batejaren els romans.
Al 1948, la “protectora” ONU va decidir compensar les víctimes de l’holocaust donant-los una pàtria i dividí el territori de Palestina en dues parts: una jueva i l’altra àrab. Els jueus van fer de la seua un Estat i els àrabs no van tenir-ne el dret ni la possibilitat. I ja se sap: un poble sense Estat no te cap reconeixement (gallecs, catalans i bascos ho patim en carn pròpia), ni exèrcit, ni dret a existir, però sí a ser ocupats.
Sense Estat ni exèrcit, els grups de resistència a l’ocupació israeliana, Hamas, Hizbollah, Jihad Islàmic, FDLP i FPLP, no representen Palestina, sinó a si mateix. En Hamas, però, hi ha la clau de volta que tanca l’acte genocida del calvari palestí. Amb el suport implícit sionista, Hamas va passar de ser una entitat de naturalesa religiosa i creació de consciència, a un projecte armat, beneit per EE.UU, instigat per Israel i alguns països àrabs, amb l’objectiu de neutralitzar l’OLP d’Arafat i confrontar la resta de grups per trossejar la unitat entre palestins.
Una vegada destruïda la resistència contra Israel, només calia sentenciar Hamas com un grup terrorista i tancar el cercle posant en el mateix sac Hamas i palestins. Tot i això, trossejada la unitat palestina encara faltava una guspira que “justifiqués” el genocidi. El moment arribà el 7 d’octubre de 2023 amb l’atac de Hamas en territori israelià causant més de 1000 víctimes i desenes de segrestats.
Les sospites de l’acció arribaren quan, dies desprès, Hamas s’oferí a negociar el retorn dels captius i el govern jueu decidí assumir la matança i emprar-la com excusa per a l’ofensiva final. Propagà una versió esfereïdora de l’atac, que fou desmentida en part pel president Biden i, posteriorment, mitjans com el New York Times informaven que, setmanes abans, la intel·ligència israeliana coneixia a la perfecció els plans de l’atac. Un any desprès dels fets, el mitjà israelià “Kan” feu saber que 20 dies abans de l’assalt, la Divisió militar i les Forces de Defensa estatals eren conscients dels entrenaments i preparatius de Hamas amb l’objectiu de segrestar entre 200 i 250 israelians.
La data elegida fou el dia de la “Festa de la Torà” una coartada per justificar la no intervenció israeliana durant més de cinc hores. A les 6 del matí Hamas va llançar una pluja de míssils, canonades i explosions que perforaren els murs per on, dos hores desprès, passaren tota mena de vehicles, armes i milers de guerrillers. Que en penseu?
Això va passar en un dels països més inexpugnables del món, amb els sistemes de vigilància més sofisticats i un control sistematitzat de la franja de Gaza per terra mar i aire. No cal dir de la “silenciosa” tasca que va suposar rebentar el búnquer de formigó de les muralles exteriors i les interiors, farcides de càmeres i censors que s’accionen al mínim sospir.
Si Israel va eliminar Hizbollah de Jordania en tres setmanes sense víctimes colaterals, com es pot entendre que en dos anys siga incapaç d’acabar amb Hamas? Senzillament, perquè l’objectiu no és acabar amb el grup terrorista sinó amb els palestins. Per raons obvies ha hagut de signar el cessament de la carnisseria i una retirada parcial de les tropes. La pregunta que tothom té al cap és: “quan trigarà a saltar-se els acords i continuar l’extermini”.