Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: Pantxampla, república i mariners Deconstrucció social: Pantxampla, república i mariners
RAMON PUIG Sembla que la repressió institucional es mal vista socialment, però si va acompanyada de morbositat té una atracció especial que poca gent... Deconstrucció social: Pantxampla, república i mariners

RAMON PUIG

Sembla que la repressió institucional es mal vista socialment, però si va acompanyada de morbositat té una atracció especial que poca gent resisteix. L’exemple més macabre eren els “xiringuitos” instal·lats al cementeri de l’Almudena de Madrid o al camp de la Bota de Barcelona per contemplar l’esgarrifós espectacle d’escamots feixistes afusellant antifeixistes.

El 15 de juny del 1883 —quan Vinaròs era en plena vaga portuària— es desplaçà a Tarragona una gentada amb intencions tèrboles. Per a molts, l’execució de Pantxampla era un dia de dol, per altres una curiositat insana i per la majoria una morbositat. En fer-se de dia, els carrers que envoltaven la presó eren plens a vessar. Joan Pujol Fontanet només tenia 26 anys quan s’obriren les portes de la presó i féu un pas endarrere espantat per aquella multitud enfervorida, no sabia ben bé si de complicitat o condemna.

Havia passat la última nit entre núvols de desesperació. Li serviren plats suculents que no va tastar i sentí en el més endins una sensació ardorosa que cap font d’aigua calmava. A les set del matí demanà recollir-se uns instants a la capella on no féu altra cosa que caminar i fer voltes com un lleó engabiat. A la sortida de la capella li semblà sentir murmuris i soroll de música esmorteïda pels gruixuts murs de l’edifici. Fins a la porta havia caminat amb passes segures i l’ànim resignat, però en veure’s davant la multitud sentí com li fallaven les cames. 

Durant el trajecte fins al cadafal, prengué un “Cordial” —reconfortant de l’època— en les tres ocasions que li mancaren les forces. En arribar a la porta de Sant Antoni on es trobava el piquet d’execució, es deixà caure agenollat davant la bandera mentre tocaven vuit campanades a la catedral i el fiscal militar llegia la sentència. El jove es deixà conduir i abans que li tapessen els ulls, féu una última mirada als centenars de persones que el contemplaven en silenci absolut i empassant saliva. Tot seguit, els crits de rigor i la descàrrega dels quatre soldats li segà la vida.

La població vinarossenca no estava per aquesta classe d’espectacles, tot i que no descartem que alguns eren presents en els últims moments del personatge mitificat pel la llegenda i els fulletons que es venien pels mercats dels pobles. A tot arreu pintaven bastos. La vaga de a Vinaròs i l’ajusticiament de Panxampla es van donar en un context de desestabilització política que esclatà al mes d’agost. S’inicià amb les Corts de vacances, la família reial a La Granja, el president Sagasta i els membres del consell de ministres, dispersos en destinacions estivals. Amb l’administració paralitzada, la guarnició de Badajoz aprofita l’ocasió per sortir al carrer el dia 5 i ocupar els llocs estratègics de la capital de l’Estat. La banda de música acompanyava la desfilada de soldats al so de “La Marsellesa” i el “Himno de Riego” mentre s’hissava la bandera tricolor a l’ajuntament i el tinent coronel Serafín Asensio proclamava la República.

La “Sargentada”, com així se la conegué, es s’ordí a finals de juliol per la “Asociación Republicana Militar” i les hosts federals de Manuel Ruiz Zorrilla, iniciada des de Badajoz, la Seu d’Urgell i Santo Domingo de la Calzada. Tot i que en aquell context, qualsevol conflicte es podia estendre fins donar cos a una insurrecció general, aquella operació estava destinada al fracàs per manca de reacció popular. L’endemà, a despatx de l’alcalde de Vinaròs arribà un comunicat del governador assegurant que l’ordre públic estava completament assegurat en tot l’Estat. La deferència es devia a la situació conflictiva originada per la vaga de mariners, obligant les dos institucions, Ajuntament i Govern Civil, a mantenir permanent contacte telegràfic: “Tengo satisfacción de participar que los sublevados de la Seo de Urgel han abandonado la plaza refugiándose en Francia”. El comunicat anava molt més enllà i aprofitava l’avinentesa per demanar l’alcalde Ibarra que, en moments com aquells, era aconsellable engarjolar la llista habitual de subversius i posar sota vigilància agitadors de la talla d’Àngel Dozal.

L’aixecament republicà no va reeixir però despertà una enorme simpatia reflectida en manifestacions, distribució de pamflets, reunions clandestines, accions individuals o de grupuscles independents i algunes de curioses com la pintada d’un retrat del líder Ruiz Zorrilla en un vagó del tren València-Tortosa. En arribar la notícia al Govern Civil, s’ordenà que el tren quedés aturat a Vinaròs i es responsabilitzà l’ajuntament d’impedir la represa del viatge fins que la pintada s’hagués esborrat.

Malgrat que el conflicte de Vinaròs no tenia cap relació amb la conspiració antimonàrquica, els interessos de la burgesia local relacionaven qualsevol protesta dels treballadors a una revolució. El 7 de desembre, quan encara no havia passat un mes de la insurrecció republicana, un nombrós grup de mariners es concentrà a la plaça de la Mera, davant la porta de l’alcalde, per exigir l’acomiadament d’un encarregat portuari imposat per la comissió de patrons i comerciants. Tres dies després, la zona portuària tornava a ser ocupada per la guàrdia civil mentre les autoritats forçaven els treballadors a una nova avinentesa amb els patrons.

El governador va portar directament la negociació fins que les parts acordaren les tarifes d’estiba i desestiba: dotze duros per vaixell de 300 tones; tretze entre 300 i 500, i catorze de 500 en endavant. També es pactà la no obligació dels patrons a emprar les planxes de la societat i la llibertat de contractar qualsevol mariner amb independència de ser o no associat. Els acords representaven una derrota per als mariners.

Aquella vesprada les autoritats polítiques locals, provincials i econòmiques celebraren plegats la victòria. La recent constituïda banda “Euterpe” va oferir un concert a la plaça de la Mera en honor al governador. La nova banda ka dirigia Francesc Argemí i substituïa a la municipal que s’havia dissolt per problemes interns, lligats a la crispació política local. La relació dels músics amb la corporació s’havia tensat per desacord amb la funció assignada a la banda. “Se les hacía danzar por las calles y plazas, sopla que soplarás, perdiendo parte del tiempo que necesitaban para dedicarse al trabajo, puesto que todos los que la componían son trabajadores”. A més de l’excés de sortides amb una retribució simbòlica, s’hi afegí la inclinació conservadora del director i les discrepàncies a l’hora de triar repertori.

 

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies