Deconstrucció social: Orígens insòlits de Sant Rafel del Riu (i 2). Una història del passat comunal feta realitat al segle XX

RAMON PUIG

La història de Sant Rafael és tan particular que demana un estudi en profunditat atès la relació directa entre la fundació i els valors de les societats rurals anteriors a la revolució liberal. El document més antic conegut és del 1758 i parla de la masia de Sant Rafael situada enmig d’una garriga entre Traiguera, Rossell i Ulldecona. Amb el anys hi van acudir noves famílies, atretes pel cabal d’aigua aprofitable del riu Sènia i construïren alguns molins a les ribes.
L’afluència de població continuà i van transformar 40 km2 de garriga en un verger d’oliveres i molins punters per a l’època que produïen més de 50.000 quintars d’oli per temporada. A finals del XIX, el llogaret continuava dient-se “Mas de Sant Rafael”, pedania de Traiguera. Cinquanta anys després, un decret del 21 de setembre de 1927 autoritzava el barri de Sant Rafael a segregar-se, quan tenia 800 habitants i gaudia d’una estructura social completament autònoma per resoldre els problemes de manera col·lectiva.
“Son sus habitantes eminentemente prácticos y enemigos de la engorrosa tramitación oficial para la resolución de los problemas que les afectan en su vida colectiva. Cuando estos se presentan o agudizan, por procedimiento simplísimo pero indiscutiblemente eficaz, se cita a una reunión el vecindario y allí se acuerda o se da forma expedita a la aportación de los medios económicos que se consideran precisos, y es de notar que nunca se ha registrado el caso de que fracasara ningún intento ni se quedara sin solucionar un problema por falta de sacrificio económico de sus habitantes […] Para el estadista, para el sociólogo y para los tratadistas de economía política, es excelsamente interesante el estudio de este nuevo poblado.
Es sencillamente un pueblo con alma; es la sublimación del tipo perfectamente adecuado para formar el acabado y soñado patrón del pequeño municipio, en el que se hallan condensadas todas las virtudes cívicas y las que significan a las colectividades útiles a la exaltación del solar patrio, pues la actividad y el espíritu que aquí predominan, pueden servir de ejemplo no solo a los pueblos de España, sino que admite sin quebranto de su plasmación expositiva, la comparación con los de las naciones más adelantadas del mundo”.

Segons l’informador, el Mas de Sant Rafael havia superat de manera insòlita el llarg període caciquista de la Restauració sense acumular deute municipal i cada any satisfeia escrupolosament la quota tributària imposada per Traiguera, ben al contrari que Vinaròs, l’ajuntament més endeutat de la província. Acordaren renunciar a les subvencions estatals perquè eren contraries a l’autogovern comunitari. Amb treball col·lectiu construïren escoles, cementeri, església, edifici d’esbarjo i tota la infraestructura municipal per subscripció i jornada popular. Havien viscut d’esquena a l’Estat i eren un exemple de convivència i capacitat comunitària sense precedents a l’època. Van construir els vials del terme, aplicaren creatives tècniques agrícoles amb excel·lents resultats, de manera comunitària organitzaren la seguretat rural i arbitraven els conflictes, decidien la millor manera de proveir el conjunt de la població i construïren un sistema de regadiu enginyós sense sol·licitar cap ajuda de l’ajuntament de Traiguera “y es conveniente conocer que en la administración municipal (traiguerina) no se registran partidas fallidas por impuestos a contribuciones que sean de vecinos de este pueblo”.
Dels interessos comunitaris va sorgir el “Sindicato Agrícola del Olivo” que va enviar un escrit al ministeri de Treball, Comerç i Indústria, amb motiu de les noves disposicions laborals que promocionaven el cooperativisme estatal. En l’escrit argumentaven que a Sant Rafael eren cooperativistes des dels orígens i molt abans de la fundació de la Caja Central de Crédito Marítimo, fonament dels Pòsits de pescadors que “han trasformado completamente la estructura de las clases sobre las que irradia su influencia, generando un consolador movimiento de dignificación de un sector que vivía casi al margen de la civilización”.

L’escrit també es feia ressò d’una entitat de Vinaròs que havia sol·licitat la constitució d’una comissió encarregada de materialitzar una cooperativa, però forces contràries s’hi havien oposat per falta de protecció dels poder públics. En conseqüència:
SUPLICAR a V.E. que, tomando como iniciación de esta petición la que en 1924 dirigió al Excmo. Sr. presidente del Directorio Militar, la Sociedad de Carreteros La Protectora del Trabajo de la ciudad de Vinaroz […] se digne V.E. designar la Comisión o ponencia que en contacto con el autor del proyecto verifique los estudios adecuados a su implantación para benefició de las clases asalariadas de la Nación. San Rafael del Río.
Signen, el president Josep Balada Prades i el secretari Antoni Esteller Miralles.
Dies després, el president del sindicat de Sant Rafael envià un escrit a l’ajuntament de Vinaròs amb la proposta d’adherir-se al projecte de constitució de la Caixa Central de Crèdit Popular i així formar “una generación más depuradamente seleccionada y a la extirpación, en las colectividades obreras, no solo de los vicios, prevenciones, perjuicios y defectuosa cultura que hoy presenta, sino a eliminar de su economía a cuantos de forma parasitaria se arbitran medidas de vida a costa de quienes se hallan sujetos al duro yugo del trabajo”.
Si havien viscut un segle sense la “protecció” de l’Estat no consideraven lògic crear una cooperativa que sota l’empara estatal ocultava la intenció de fiscalitzar la producció. A partir d’aleshores, les institucions forçaren la segregació de Traiguera i la constitució de Sant Rafael com a municipi adherit a la trama estatal, amb totes les conseqüències.