Deconstrucció social: Orígens insòlits de Sant Rafel del Riu (1). El context

RAMON PUIG

Oficialment, Sant Rafel esdevé municipi independent el 1927, en segregar-se de l’ajuntament de Traiguera quan tenia una població d’uns 800 habitants, repartida pel terme en masos datats en la segona meitat del segle XIX. Aleshores, el seu terme era un territori erm que els primers masovers, amb un esforç titànic, convertiren en productiu i se’l van fer seu.

En la segona meitat del segle XIX, Vinaròs vivia de cara al mar amb una flota de gairebé tres-centes barques de cabotatge i un districte marítim considerat el tercer més rellevant de l’Estat. Però, segons alguns, ferrocarril i carreteres s’imposaren per combatre la navegació de cabotatge. No era el cas de Vinaròs atès que el ferrocarril arribà el 1865 i el port s’inaugurà el 1885, però el resultat fou el mateix. El cabotatge va quedar reduït a la mínima expressió i substituït per la flota pesquera.

Vinaròs tenia un grapat de mestres d’aixa distribuïts en diverses drassanes abastides amb la fusta dels Ports, i la Sènia era un punt clau per on havien de passar persones i productes amunt i avall. Quan els talladors de pins acabaven la faena, la gent dels poblets tenia dret a arrencar les soques abandonades i, amb els anomenats “forns de pega”, extreien quitrà de la reïna que regalimava a la caldera del fons. El producte, després de destil·lat, es venia a Tortosa i Vinaròs on l’empraven sabaters, boters, mestres d’aixa i també mariners vinarossencs per impermeabilitzar les barques.

Tot el tràfec de talladors i jornalers que pujaven i baixaven dels Ports pels estrets camins de ferradura, havien de passar per la Sènia i la destinació majoritària era Vinaròs. Com que no hi havia comunicació directa, calia voltar per Ulldecona i Alcanar i els ajuntaments costaners reclamaven a les autoritats una via de comunicació entre el Baix Aragó i el litoral.

El primer projecte era de construir una carretera d’Ulldecona a Vinaròs, però la consolidació de Sant Rafel va dividir les opinions fins que el 1928, representats municipals d’aquesta població i de Vinaròs acordaren demanar al ministeri de Foment una carretera que comuniqués la Sènia i el port de Vinaròs per Sant Rafel “por ser aquel paraje uno de los puntos más bellos del litoral, y predilecta frecuentación por sus excelentes condiciones climatológicas”.

Posaven l’èmfasi en la necessitat dels recursos de la Tinença, el tràfec de persones i productes del Baix Aragó i, naturalment, en la poca inversió necessària per a una via de només 8 km entre Vinaròs i Sant Rafel que, a més a més, acabava de segregar-se de Traiguera i era una de les més dinàmiques com a major productora d’olives i oli de la zona.

En el cas d’aquesta població, caldria investigar a fons la repoblació i l’origen geogràfic de les persones que hi arribaren. Una gent que pertanyia a la cultura rural de l’època, però amb un plus afegit: tenia més arrelada la tradició comunitària dels avantpassats que la liberal economicista del territori on s’instal·laren. Havia de ser així perquè només des de la tradició comunal podien ser capaços d’ajuntar esforços per transformar les terres ermes i construir un poble sense ajut institucional, només amb les seues mans i la seua dignitat.