Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Vivim en una societat dividida entre els que manen i els que obeeixen i cada part esquerdada en mil trossos que competeixen...

RAMON PUIG

Vivim en una societat dividida entre els que manen i els que obeeixen i cada part esquerdada en mil trossos que competeixen entre si, uns pel poder i els altres per sobreviure econòmica i emocionalment. Tenim la sensació de viure rodejats d’enemics: polítics, govern, jutges, policia, empresaris, companys de treball, immigrants, mestres, alumnes, veïns, pares,  fills, parella i qualsevol que et mira indiferent.

És una qüestió de poder en una escala de valors que va del l’elitisme a la mediocritat passant pels incitats a “empoderar-se”. Tot es resumeix en una fórmula ben senzilla: “Tens a ma algú més feble que tu? Dons a per ell!”. No, no es tracta de perversió congènita sinó induïda perquè la humanitat s’ha sustentat sempre en la competitivitat pels recursos fins que es va “civilitzar” agrupant-se en societats estructurades en forma de piràmide on al vèrtex hi ha la minoria “intel·ligent”, sustentada per la força de la llei i les armes, i una amplíssima base ocupada per la majoria relegada a servir als superiors.

Tanmateix, el poder no es un privilegi de les elits econòmiques, polítiques o jurídiques, sinó una malignitat imprescindible en l’estructura dels estats: elits, classes subalternes i població en general. El poder no és indestructible, tot el contrari, exercir-lo és un símptoma de feblesa. Gairebé ningú considera que rics i pobres són criatures de Deu predestinades a regir el món amb “benevolència” o acceptar la misèria amb “resignació”. Els rics són descreguts i desconfien dels resignats, per això s’instal·len en búnquers anomenats Estat, decreten innombrables lleis d’autodefensa i no deixen poblet, poble, ciutat o capital sense destacaments de soldats, policies i guàrdies municipals, armats fins les dents per protegir-los de potencials indignats, humiliats, desesperats, menystinguts, marginats i destruïts com a persones.

L’adoctrinador de policies els prepara a consciència: “Ellos no lo saben, pero cuando la plebe engendra un hijo ya lleva en sus entrañas el mal. Más pronto que tarde delinquirá”. Els polis no són el mal, sinó els salvadors, els encarregats d’arrencar les males herbes socials per a que les vaques grasses pasturen sense problema.

La percepció de l’enemic és com les fixes de dominó situades en filera, alguna cosa empenta la primera i s’encadena l’ensorrament. Cadascuna de les fixes creu que l’ha enfonsat l’anterior. Algú activa la malignitat de l’Estat, el govern posa en marxa tota una maquinària legislativa, econòmica i policial que cau com una llosa sobre la població que, necessitada de sobreviure física i anímicament a la impotència per mantenir la dignitat, es acaba normalitzant la indignitat. En el camí de la vida, les persones van perdent drets, benestar econòmic i familiar, consciència social, ideals, sensibilitat, humanitat, llibertat… fins convertir-se en no-persona.

Aquesta és l’absurda finalitat del poder, destruir per mantenir-lo sense adonar-se que fer-ne ús es autodestruir-se. Les víctimes normalitzen la destrucció però la somatitzen interiorment. La ferida del sotmetiment s’infecta i en perdre la dignitat humana només els queda l’acte immolar-se com a persona emprant la infame parcel·la de poder que el sistema li atorga per desviar la pressió contra els més dèbils del voltant. Homes contra dones, marits contra mullers, pares contra fills, oncles contra nebodes en una sèrie infinita de dolors i abusos silenciats dels quals no ens lliurem gairebé ningú.

No, l’enemic no es l’altre, perquè la societat patriarcal la introduït dintre de cadascú de nosaltres.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies