Deconstrucció social: La voluntat autonomista d’Esquerra

RAMON PUIG

Ens concentrem amb ERC per ser el partit catalanista històric, la qual cosa no deslliura la CUP i JUNTS de ser companys de viatge d’Esquerra en aquest vergonyós camí de descavalcar Catalunya de la independència en el moment que més prop tenia la meta dels últims 200 anys. Oportunitats n’hi havia en el passat però cap tan potent i convincent com a de 2017 quan el poble català aconseguí agenollar tot un Estat davant la gesta del l’1-O.

A principis del 1931 els catalans també hi eren al carrer, però no per la independència sinó per la República i el 14 d’abril van tenir la oportunitat d’obtenir les dues coses. Lluís Companys s’avança des del balcó de l’ajuntament a proclamar la República espanyola, assabentat Francesc Macià, indignat, el presentà al consistori i arrossegà els allí presents fins al balcó per enfervorir les masses amb la declaració: “Proclamo l’Estat Català, que, amb tota la cordialitat, procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”.

Fins i tot Companys va considerar la declaració de Macià com una sortida de to que no tenia en compte la realitat. El nou govern de la República no podia acceptar els termes de la declaració i envia tres pesos pesants: Fernando de los Rios i els catalans Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer. La pressió sobre Macià fou exercida a l’uníson, tant pels nouvinguts com dels dirigents d’Esquerra i unes hores desprès, l’avi Macià claudicava amb la declaració d’autogovern sota el nom “Generalitat de Catalunya”.

Eren les deu de la nit quan Macià tornava a dirigir-se a la gentada que omplia la plaça de Sant Jaume amb cara de circumstàncies per retractar-se de la proclamació anterior anunciant que aquell era el dia més trist de la seua vida. Tenia 72 anys i havia dedicat bona part de la seua vida a conspirar per la independència de Catalunya i ara, quan el moment era dat i beneit, el forçaven a la renúncia. Tres dies va perdurar la República Catalana, del 14 al 17 de abril, tota una eternitat si es compara amb els 56 segons de la declaració de Puigdemont el 10 d’octubre del 2017.

Els fets d’octubre del 34 van ser el preludi del que faria Esquerra el 18 de juliol del 36. Amb Catalunya mobilitzada contra l’entrada de la CEDA al govern de Madrid, Companys es negà a entregar armes al Comitè Revolucionari que ell mateix havia beneit per preparar la revolta. Comptava amb 400 mossos d’Esquadra, 3.200 Guàrdies d’Assalt, més 3.400 homes armats d’Estat Català i.., Companys es mantingué de braços creuats mentre el general Batet distribuïa l’exèrcit per envoltar la Generalitat. Al general només li calia esperar, no hi havia cap indici d’una reacció del president i, tal com esperava, a la matinada rebé la rendició sense resistència del govern de la Generalitat.

Els independentistes catalans sempre han esperat que la República Catalana els caigués del cel com una fruita madura. Puigdemont i la resta del govern justificaven la seua rendició amb l’argument de les amenaces d’un govern tan reaccionari com l’espanyol. Es cert que aleshores manava el PP, però amb Pedro Sánchez no va canviar el discurs “d’abans la guerra que trencar Espanya”. En qüestió d’unitat espanyola no hi ha dreta ni esquerra, només fanatisme patriòtic. Calvo Sotelo exclamà: “Prefiero una España roja a una España rota”. La frase d’un feixista que serveix també per a qualsevol esquerrà espanyol.

A l’agost de 1938 el president de la República, Juan Negrin, confessava al ministre basc Zuzagoitia que no estava fent “la guerra contra Franco per que rebrotés a Barcelona un separatisme estúpid i pobletà, No hi ha més nació que Espanya!”. Més intransigent estigué unes setmanes desprès en afirmar: “Aguirre (el lendacari basc) no pot resistir que se li nomene Espanya i a Barcelona ni gosen pronunciar el seu nom. Jo no he estat mai espanyolista o patrioter, però quan sento aquestes coses m’indigno. Si aquesta gent vol esquarterar Espanya, prefereixo a Franco”.

Companys amb Negrin per la República espanyola, Negrin amb Franco per Espanya i contra Catalunya. Pere Aragonès amb Pedro Sánchez per l’autonomia estatal catalana, Pedro Sánchez amb Llarena i Marchena contra Catalunya i els catalans. No es tracta d’entropessar amb la mateixa pedra, sinó d’una història volgudament repetida.