Deconstrucció social: La soledat del progrés

RAMON PUIG

Es cert que els salaris evolucionen a l’alça, però els “beneficis” es perden en augmentar el cost de la vida i retornen a la caixa originària.., amb un plus addicional. També es cert que la tecnificació alleugera la duresa dels treballs, però només pel que fa al físic ja que la càrrega psíquica ha posat tothom a mans de psicòlegs i psiquiatres.

El progrés productiu evoluciona aparellat a l’amputació de les capacitats manuals i intel·lectuals dels treballadors, substituïts per la tècnica fins convertir-los en una eina més al servei de la màquina. La mà d’obra només és útil per efectuar tasques complementàries que encara no fan les màquines. No és una qüestió limitada a la indústria si no a tots els camps laborals i en especial als serveix on els empleats d’oficines (bancs, administració, institucions) són foragitats per l’alta tecnologia.

Avui dia es pot dir que el treball dur, de pic i pala, gairebé ha desaparegut, però no la fatiga ni el desànim. Tothom es queixa d’estar rebentat, devastat, tot i no tenir un feina dura i pesada, és un esgotament anímic que afecta el físic, és la insatisfacció rutinària del treball que porta a la depressió. No es causal, a les grans ciutats prou més de la meitat del salari és per pagar el lloguer i a les vuit hores de treball s’han d’afegir de 4 o 5 de transport de rodalia, canvis de transport, pèrdues de treball, patiments, ràbia, impotència i resignació.

Els que no s’han robotitzat del tot encara ho passen més malament perquè conserven part de la consciència, del significat de la llibertat de decisió entre treballar per viure i viure per treballar i no es resignen. Abans, anar a la feina comportava socialitzar-se amb un ritme pausat compatible amb les relacions entre companys, tothom tenia ofici, capacitat de decisió i li veien sentit a la feina. Cada cosa que tocaven amb la paleta, el martell, la forja, la serra o l’aixada, transformava la realitat. Ara, només són una peça més de les màquines i han perdut la consciència de ser-ne útils perquè allò que produeix la cadena de treball ja no és fruit de les seues mans.

Els treballadors competeixen entre ells i amb les màquines, eduquen els fills per fer-los competitius (no competents) si volen sobreviure a la selva laboral. Des de pàrvuls a la universitat, els “experts” s’encarreguen de fer-nos competents productius per al sistema, però incompatibles socialment.

Els ajuntaments són la institució més propera al poble i més allunyada de la població. Absolutament servils al sistema, nosaltres només som contribuents, la major part dels nostres diners es queda a Madrid i la resta retorna al pressupost municipal per fer obres públiques, la guinda del pastís especulador. En nom del PGU asseguren millorar la ciutat, però han construït un amplíssim extraradi per buidar el centre històric de veïns, donar espai “temporal” al comerç, serveis i l’àmbit festiu. Però l’objectiu ha estat destruir la trama comunitària veïnal i individualitzar-nos per envellir, desemparats, en plena soledat.

Tota una operació planificada des del poder per fomentar negocis a propietaris, constructors, magatzemistes, especuladors.., tota una trama privada i pública a la que els importa una merda el benestar de la població.

En aquesta societat corrompuda i fosca, els arquitectes no són un món apart de l’engranatge mercantil i han perdut la capacitat de posar llum a la foscor. Totes les ciutats semblen iguals, destruïda la particularitat urbana que les distingia i enfonsades sota tones de ciment i totxos. Esquarterada la trama comunitària, ens han entaforat entre quatre parets, més o menys amples, en blocs on les relacions veïnals són nul·les. Però ens acompanyen teles, mòbils, projectors, tablets i, si t’ho pots permetre, petar la xerrada a la terrassa d’un bar amb altres tan sols i progressistes com tu.