Deconstrucció social: La independència dels autonomistes

RAMON PUIG 

A la dita “més es va perdre a la guerra” podem afegir: “Es va perdre la guerra civil i ara trontolla la independència”. Dues derrotes per la mateixa causa. No per manca de voluntat de milicians i independentistes sinó per la renuncia de l’Estat Major republicà i de la Generalitat catalana.

És cert que el 52 % independentista és una majoria ajustada, però pitjor és el 48 % unionista. És cert que el govern català no té una estratègia concreta per resoldre el problema de la independència, però tampoc l’Estat té una estratègia definida de con resoldre el conflicte imperialista. A l’enrocament de posicions reacciona Esquerra tancant la porta als independentistes i obrint la finestreta als podemites. Només era una maniobra perquè als pocs dies apareixen Pere Aragonés i Jordi Sánchez i presenten l’acord de coalició. A canvi de que?

Malgrat que alguns politòlegs advertien que tot estava acordat per fer-ho públic a última hora, l’anunci del trencament va deixar perplexos companys de viatge, mitjans de comunicació i l’independentisme en general. Aragonés s’havia llançat al precipici amb un paracaigudes del PSOE. Esquerra marejava la perdiu a l’espera de les autonòmiques madrilenyes però l’estrepitós fracàs de Psoe-Podemos va fer sonar les trompetes triomfals del PP sota la consigna: “Des de Madrid, Ayuso ha abierto la brecha entre el antes y el después i nosotros la extenderemos a toda España hasta echar el Psoe del gobierno”.

Aquesta és una de les claus per entendre el joc negociador d’Esquerra-Junts ja que el daltabaix del Psoe posa en qüestió l’aposta d’Esquerra en el “diàleg”. Tot fa preveure que el PP sacsejarà totes les autonomies amb la intenció de forçar noves eleccions i aprofitar el efecte Ayuso per preparar l’assalt al Palau d’Hivern parlamentari. “A llegado la hora de poner los bueyes delante del carro y dejar para más adelante todo lo que no sea unirse contra la derecha”, diu Don Pedro Sánchez preocupat per mantenir els vots del PNV, Bildu i Esquerra catalana per a una incerta estabilitat.

El terratrèmol polític no va fer que començar i els primers efectes han estat un “acostament” de posicions entre Esquerra i Junts. En quin sentit? Amb el Psoe sota pressió, el govern necessitarà consolidar aliats per mantenir-se i afavorir les negociacions Espanya-Catalunya de cara als indults, distribució dels diners europeus, descomprimir la pressió dels tribunals sobre els independentistes, permetre disposicions sobre desnonaments, regular l’actuació dels mossos, legislació mediambiental, retocs en qüestions socials, lingüístiques i culturals.

La CUP ha beneït la treva autonomista de dos anys de “diàleg” amb el govern i ajornar sine dia la qüestió de fons:  Consell de la República, confrontació amb el Reino de España, dissenyar el full de ruta independentista i preparar les infraestructures de desconnexió amb l’Estat.

Joan Tardà insistia en que “arribats a la base del cim, cal recuperar forces per quan estiguem en condicions d’escalar-lo”. Posteriorment, Junqueras profetitzà des de la trona de Lledonés: “la fita independentista és un camí llarg i difícil que necessitarà dues dècades per finalitzar-la”.

Tot sigue que passat demà governe PP-Vox i els independentistes autonòmics ens tornen a llançar als carrers per impedir la desaparició explicita de la Generalitat catalana.