Deconstrucció social: La guerra del virus

RAMON PUIG

Les persones actuem sempre segons les circumstàncies personals a cada conjuntura. Són tres generacions les que no han viscut la guerra i alguns dels que van patir la guerra civil s’hi hagueren de sumar a la convencional europea com a exiliats. En la primera, els actius de cada bàndol s’oferiren amb entusiasme ideològic, uns perquè creien que havia  arribat el moment històric de construir la democràcia popular i els altres per convertir el caos democràtic en un Estat totalitari.

En la guerra convencional el poble no pinta res, simplement és mobilitzat contra l’estat ocupant o amb l’ocupador. Fa 75 anys de la segona guerra mundial, en nom dels aliats “antifeixistes”, i 102 de la primera, en nom de ves a saber què. Les causes i els efectes van ser als mateixos, però no l’estratègia militar ni molt menys els objectius definitius, perquè entre una i altra hi hagué la revolució soviètica i les seus conseqüències mundials.

Avui dia les guerres ja no dissimulen l’interès polític i econòmic sobre territoris acotats pels seus recursos o les possibilitats que ofereixen a la indústria armamentista. Són països que canvien sovint d’amos: hutus o tutsis, xiïtes i sunnites, gihadistes, ulemes, sufís, talibans, etc. Entre ells es maten i els occidentals hi van amb “missions de pau” armats fins les dents i es fa difícil saber qui és l’enemic ni si la gihad és una escissió de l’alcorà o de l’escola del Pentàgon. El que si sabem és que el comandament ghihadista és ple d’infiltrats occidentals i que la majoria dels que moren són població civil.

La nostra guerra civil va començar amb una allau de voluntaris entusiasmats i va acabar com una guerra convencional: dos exèrcits i un poble partit i mobilitzat pels dos Estats Majors. Com en totes les guerres convencionals hi va haver pròfugs, desertors i multituds que es passaven al bàndol guanyador. Com reaccionaríem avui davant d’una mobilització forçosa? Seríem tan obedients com en la confinació? Ves a saber! En les guerres convencionals cap mobilitzat es pregunta les causes de la guerra, la majoria ho considera un mal sobrevingut impossible de defugir perquè la seua ment forma part de la maquinària estatal.

Per poc que aprofundim en l’experiència de les guerres, hi ha dues coses que es repeteixen: el comandament militar determina l’acció dels combatents i com s’ha d’estructurar la rereguarda per proveir el front amb roba, aliments, armament i tots els homes necessaris. Contra la imposició de primer la guerra i desprès la gent, la rereguarda ha trobat sempre la manera de sobreviure amb la major “normalitat” possible. Han cobert les mancances amb creativitat, treball col·lectiu, intercanvi de productes, xarxa de mercat negre, etc.

La sensació de viure una etapa efímera trencava tots els tabús i es vivia intensament. Hi havia casaments, naixien criatures, els adolescents s’acceleraven, bars i tavernes eren plens, el jovent feia rogle ballant al so de qualsevol que sabés fer anar un instrument. La guerra civil va deixar testimonis escrits de combatents que tornaven a casa de permís i pegaven cabotades contra la paret en comprovar que la guerra només era a les trinxeres perquè a la rereguarda només la vivien les famílies que havien perdut algun membre al front o davant del piquet d’afusellament.

La reacció social al coronavirus ha estat sotmetre’s absolutament a l’arrest domiciliari, però tan bon punt s’ha vist que aquesta guerra no era la seua i que res no tenia sentit, la rereguarda s’ha distès amb naturalitat. El sentit comú demana desentendre’s d’uns poders polítics i científics que diuen una cosa i la contrària, i la gent ha fet els primers passos cap a la “normalitat” definitiva.

Si la rereguarda no perd el temps esbrinant qui és responsable de la guerra, menys temps perdrà preguntant-se si el coronavirus és alguna cosa més que una grip. Només alguns continuarem cavil·lant si contra el virus cal actuar com en una guerra o les guerres són un virus sistèmic.