Deconstrucció social: La diligència del 1885

RAMON PUIG

Si la dècada “gloriosa” de l’economia vinarossenca va acabar el 1884 com el rosari de l’aurora, els reis mags del 85 van fer el miracle. Dijous 8 de gener, al port de Vinaròs hi havia trenta-vuit embarcacions de diferents nacionalitats en plena operació de càrrega i descàrrega. La Societat de Mariners no donava abast a controlar els torns de treball i el tràfic de persones i vehicles es tornà abassegador en reiniciar-se les obres del port, fins al punt que el pas del trenet de la pedrera esdevingué un perill letal.

A mig matí, un comerciant de Castelló, Francesc Cantó, resseguia els raïls del trenet per evitar el tràfic de vehicles. Desprès dels “Astilleros Sorolla”, la via girava a la dreta per evitar el desnivell i s’esmunyia darrere de la muralla. El comerciant es trobà en aquells punt fatídic on el pendent intensificava la velocitat i devia anar molt capficat per no veure que la màquina se li llançava a sobre. Els metges decidiren amputar-li el braç in situ per aturar l’hemorràgia i mentre uns li feien un torniquet els altres prepararen l’instrumental, però no pogueren continuar perquè la vida d’aquell comerciant se’ls en va anar de les mans.

Al vespre, en una botiga de la plaça Jovellar, Ramon Rosselló manipulava el quinqué que volia comprar. La flama massa esmorteïda l’animà a obrir el dipòsit i en veure que gairebé no hi quedava combustible agafà la llauna de gasolina i en decantar-la s’hi prengué foc. De manera instintiva la llançà fora de la botiga amb tan mala traça que les flames li van encendre els pantalons. Espantat, comença a cridar i potinejar fins que els presents l’estiraren a la vorera i amb un sac van apagar les flames, els crits arribaren a la cantonada i acudí un policia municipal que en veure la llauna encesa enmig de la vorera li etzibà una puntada de peu per allunyar-la al centre del carrer amb la mala sort que li saltà benzina a la jaqueta i començà a córrer com un boig fins que dos homes el llançaren a terra per apagar-li el foc. Les lesions del guàrdia eren superficials, però les de Ramon Rosselló foren de pronòstic reservat i la junta del Casino, a la qual pertanyia, va avançar vint pessetes a l’esposa i es feu càrrec de les despeses.

Al 1885 viatjar no era una dèria turística sinó una necessitat comercial o de força major i per als inversors suposava un risc econòmic obrir línies regulars en comarques de mobilitat mínima. La situació s’agreujava en zones d’orografia tan abrupta com la dels Ports de Morella, els vehicles eren incomodes i només es feia el servei quan el nombre de places era rendible. L’expansió del capitalisme intensificà la necessitat d’ampliar mercats a través de línies regulars i posar en comunicació diners, mercaderies i persones. Fou aleshores que aparegué la diligència, vehicle especialment dissenyat per fer arribar el model de vida liberal a les zones de difícil accés. Era un cotxe d’estructura sòlida proveït d’un sistema de ballestes a prova de qualsevol sotrac, amb les rodes de darrere més grans que les de davant, per donar alçada a l’interior i suportar la considerable càrrega.

Els passatgers es distribuïen en tres espais: el pescant, gairebé sempre cobert amb capota per protegir conductor i acompanyants; la berlina, amb seients tous i folrats on anaven els viatgers de primera classe, mentre que la resta es distribuïa entre el pescant i la rotonda de darrere, el lloc més incòmode, polsós i desguarnit. Si encara quedava algú sense seient, sempre cabia la possibilitat d’instal·lar-lo a la part davantera de la “vaca”, a cel ras en pitjors condicions que el bagatge resguardat per una coberta de cuir o tela enquitranada. En els llargs recorreguts, la diligència l’arrossegaven cinc cavalls, els dos més fornits a les llances i els tres més ràpids al davant i es canviaven per altres de refresc a cada parada i fonda. Al pescant, hi anava el majoral com a cap d’expedició i el conductor de complement. En alguns casos un jove genet cavalcava el primer cavall per guiar-lo en els trams més complicats del trajecte i accelerar-lo si calia anar més de pressa.

Malgrat les dificultats, es podia anar i venir dels Ports amb la berlina d’Agustí Aragonès “el Rullo” que cobria el trajecte a preus assequibles: 4 quinzets a Sant Jordi, 6 a la Jana, 8 a Traiguera i 16 a Morella. Se sortia a migdia i s’arribava al capvespre, per tornar a Vinaròs el migdia del dia següent. El viatge no era còmode per les condicions del trajecte, vehicles inapropiats i manca de regularitat, tot i haver-hi un horari d’anada i tornada ningú no es podia refiar. Els comerciants de l’interior no tenien cap garantia que els productes arribessin a temps de ser embarcats en els trens de parada a Vinaròs i la premsa de l’època era plena de denúncies a la companyia de transports. El reglament dictaminava que els vehicles havien de tenir els seients numerats i una amplada mínima de quaranta-vuit centímetres, qualsevol desperfecte havia de ser reparat abans de la sortida i els majorals no estaven autoritzats a fer més aturades que les anunciades. Però un viatger, es prengué la molèstia de publicar la seua aventura de Vinaròs a Morella amb una berlina polsosa per fora, bruta per dins i sense vidres a les finestres.

Va exigir al majoral complir el reglament i l’únic que aconseguí fou cobrir amb palla els baixos del cotxe per minvar la sensació de fred als peus. Segons la crònica, la diligència sortí de Vinaròs a les sis del vespre i arribà a Morella a les sis i mitja de la matinada. Més de dotze hores de patir fred, empassar pols i suportar les sacsades del vehicle que li deixaren el cos baldat. Sense poder dormir va haver de fer les gestions que l’havien dut a Morella i al capvespre, abans de retirar-se a descansar, anà a adquirir el bitllet de tornada per al correu de les cinc de la matinada, però l’encarregat li digué que no hi havia cotxe en aquella hora perquè així ho havia disposat la companyia. Amb aquell servei no eren extravagants les queixes al governador i que la burgesia local estigués contínuament a sobre de la línia de tren del Baix Aragó a Vinaròs.

Com era d’esperar, amb la irregularitat i manca de condicions de la diligència de “Rullo”, de seguida aparegué una empresa de transports de Saragossa, amb vehicles i personal suficients per regularitzar la línia a Vinaròs només amb dues aturades: Alcanyís i Morella. A Vinaròs tenia parada i fonda als hostala del “Regalat” i “Tres Reis”.