Deconstrucció social: La Catalunya del trencadís

RAMON PUIG

Totes les nacions son farcides de simbolismes que les identifiquen però en prendre forma d’Estat les identitats nacionals passen a segon terme i només afloren quan hi ha conflictes territorials. Els catalans tenen moreneta, pa amb tomàquet, barretina, sardanes, senyera i una sagrada família. Però també fèria d’abril, casa de Aragón, “barrio chino”, poble espanyol, club Espanyol i espanyols. El geni de Gaudí ho va materialitzar tot amb la tècnica ornamental del trencadís: una sòlida arquitectura desafiadora de la llei de gravetat, recoberta amb ceràmica fragmentada, una meravellosa unitat en la diversitat de formes i materials.

En canvi, la societat civil catalana s’ha passat 300 anys reforçant l’arquitectura popular integrant onades de migració, suportant l’espoli colonial, resistint tres segles d’opressió policial, però mai ha tingut un arquitectura política capaç de dissenyar una Catalunya integral i sobirana per seduir moros i cristians en un projecte comú.

 L’excepció que confirma la regle fou la candidatura Junts pel Sí que va posar l’independentisme molt prop de la majoria absoluta. Però el més important de la unitat no eren els vots sinó la sintonia amb el poble català que, massivament mobilitzat, formà, any rere any, mosaics de trencadís aglutinadors de la diversitat partidista en un sol clam independentista que augurava un futur immediat d’esquena al règim de les autonomies.

La unitat al carrer i a les institucions era la baula trencada de la cadena que sotmet Catalunya al Reino de España. I aquí entrà en tromba la direcció d’Esquerra Republicana: fulmina la unitat del trencadís polític, va per separat a les eleccions del 2019 i l’independentisme recula significativament. A partir d’aleshores l’estratègia d’Esquerra inicià una política de desgast a mig termini que Tardà resumi en la frase: “Hem arribat al peu de la muntanya i ara hem d’ampliar la base per pujar al cim”. És a dir, congelar el procés i acostar-se a l’unionisme: més castellà als mitjans i a les aules, supeditar la República Catalana a la proclamació de l’espanyola, tot dins de la Constitució, mutis davant l’empresonament dels CDR, qualificar de violència radical les manifestacions contra la sentència, magnificar la solidaritat de Catalunya amb els pobles de l’Estat i menystenir les empaties naturals entre els pobles dels Països Catalans.

L’espanyolització d’Esquerra té una vesant electoral: buscar la transversalitat entre els sectors no independentistes majoritaris al barcelonès. Això implica relaxar el discurs independentista i reforçar l’autonomisme “d’esquerres i social” per reproduir la fórmula estatal Sánchez-Iglésias amb Colau-Iceta. Una fórmula que portarà a un nou atzucac perquè una Catalunya espanyolitzada tindrà en contra la Catalunya independentista.

És probable que Esquerra i els seus aliats espanyolistes configuren una Generalitat en què l’independentisme siga minoritari, però justament això farà que torne a ser majoria absoluta al carrer.

Uns carrers que formaran un immens trencadís, unificat com una sagrada família, i una Generalitat esquerdada per una unitat fictícia.