

Deconstrucció social: Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (13). La primera promoció turística cinematogràfica
DECONSTRUCCIÓ SOCIALPENSAMENTSVINARÒSVINARÒS MAIL 29 gener, 2025 Vinaròs News

RAMON PUIG
Una de les coses que la Dictadura va promocionar fou aplicar la tecnologia cinematogràfica per documentar ciutats i poblets amb l’objectiu de fer-ne promoció turística i tenir un registre visual de les mancances en determinades comarques. Sabem que en aquella època es van filmar documentals a Benicarló, Alcalà i Vinaròs, però només tenim constància d’un a la zona dels Ports rodat per la “Casa Andreu”. L’equip de filmació es traslladà a la Tinença pels pobles de Coratxar, el Boixar, Fredes i Vallibona, i en presència del governador i els alcaldes dels respectius pobles, es passà la pel·lícula al cinema “Salón Doré” de Castelló per tal que les autoritats poguessen comprovar la incomunicació d’una comarca condemnada a l’aïllament, malgrat la bellesa dels seus paratges. “La proyección ofrece una visión maravillosa de aquellos caseríos simpatiquísimos que semejan juguetes, más pequeños de lo que son, surgidos entre las gigantescas moles de sus bravas montañas que ofrecen con prodigalidad los más variados y encantadores paisajes que pueda imaginarse”.
Sabem que per aquelles dates es va fer una filmació de Vinaròs que es va projectar al Cine Moderno, però no en tenim cap referència. En canvi, sí que hi ha constància del cinematògraf com a propaganda del règim arran d’un festival benèfic en pro la restauració de l’ermita, amenitzat per la banda municipal “La Alianza”, i la projecció del viatge dels monarques al Marroc. L’incansable Joan Ribera va ser l’animador de la Junta pro-restauració que pretenia posar al dia totes les dependències de l’ermita per satisfer les peticions de famílies que hi volien passar uns dies de tranquil·litat. Amb tal finalitat, calia instal·lar aigua corrent, completar la reforestació de la rodona, delimitar-la amb mollons i gestionar amb les institucions fer una carretera d’accés. Ribera també va escriure un manifest d’apel·lació a la generositat popular, en la campanya de recaptació que encapçalà l’Ajuntament amb 5.000 pessetes.
Al Cinema Moderno, cedit per Eduard Torres, l’inspector municipal de Sanitat, Sebastià Roca, com a preparació d’una campanya d’eradicació de focus insalubres, organitzà una projecció documental sobre les causes i efectes del paludisme “en la que, con suma riqueza de detalle, se exponen todos los síntomas y caracteres de la enfermedad y los medios de vida para evitarla y combatirla”. El local exhaurí totes les localitats i en la llotja presidencial hi havia les autoritats i el subinspector provincial.
El Cine Moderno no tenia la distinció del Teatre Ateneu ja que el propietari havia aprofitat l’antiga nau del taller mecànic on encabí un escenari estret, el pati de butaques amb una filera de llotges i un “galliner” amb l’última fila apta per a talles mitjanes si no volien tocar el sostre amb el cap. L’aforament era de 16 llotges amb 64 places, pati de 342 butaques i 150 places al popular “galliner”.
Aleshores, el “Cine de dalt”, com era conegut el Teatre Ateneu, havia deixat de funcionar per una mala gestió. Quan la família Carsí el va comprar, Ramon Adell, en nom del “Catòlic”, hi arribà a un acord per “abrir al público dicho edificio, con objeto de dar funciones teatrales y cinematográficas”. La reobertura del Teatre indicava l’orientació dels espectacles. Es va inaugurar amb la campanya a benefici de l’hospital i la projecció de Massabielle, sobre la història i miracles de Lurdes. La pel·lícula s’havia estrenat al Palau de la Música de Barcelona i Vinaròs fou la primera població de la Diòcesi de Tortosa a projectar-la. A banda de la connotació religiosa, hi havia un altre al·licient que la feia apta per a tota mena de públic. Amb les panoràmiques dels voltants de Lourdes, abans i desprès del milacre, la gent va poder gaudir dels meravellosos paisatges de la Vall de Cauterets, envoltats de cims que superaven els dos mil metres, el circ de Gavarnie amb la cascada més alta d’Europa, el Monte Perdido, les ciutats de Pau, Perpinyà, Narbona, Carcassona, Tolosa i “las emocionantes escenas de la gruta, piscinas, procesiones del Santísimo y de las antorchas, la abnegación de las enfermeras y brancarders (cuidadores) y las diversas notas simpáticas que ofrece la villa de Lourdes”.
Mentre es preparava el congrés, el mestre J. Manuel Borràs acabava de redactar una història de Vinaròs basada, gairebé en la totalitat, en la documentació ordenada i estudiada de l’arxiu municipal. Malgrat que el treball havia estat premiat per la Diputació Provincial en els Jocs Florals de València, l’ajuntament de Vinaròs, fidel a la dèria anticlerical, li negà suport econòmic. La resposta del “Catòlic” fou obrir una subscripció voluntària per tal de publicar el treball. Per això, la premsa provincial va criticar la discriminació envers l’autor de La història de Vinaròs i la pressió obligà l’alcalde a cedir i fer constar que dipositaria la quantitat equivalent a cinquanta exemplars.