Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Molt pocs artistes tenen la capacitat de retòrcer objectes o materials elaborats per fer una obra d’art ja que la majoria s’ha...

RAMON PUIG

Molt pocs artistes tenen la capacitat de retòrcer objectes o materials elaborats per fer una obra d’art ja que la majoria s’ha de conformar amb una obra artística, més o menys valorada. Retòrcer la política també és una manera de manipular la realitat social amb una finalitat del tot contraria a la realització d’una obra d’art.

Els polítics del Reino de España sempre han estat inflexibles i mai no han necessitat retòrcer res. Des d’Isabel i Fernando a Pedro Sánchez res substancial ha canviat en aquella España on mai no es ponia el sol. S’ha reduït a les fronteres dels inicis però manté ferma l’essència d’una “unidad en lo universal” amb una diferència significativa: aleshores, la unió de Castella i la Corona d’Aragó la representava un matrimoni d’interessos que no va modificar la sobirania separada de les dues corones, mentre l’actual Reino de España constitueix una societat unificada pel patriotisme espanyol amb l’excepció d’una majoria de catalans i bascos. Tanmateix, espanyols, bascos i catalans només han estat instruments de la unitat espanyola i dels processos basc i català. Les tres societats estan estigmatitzades pels interessos polítics dels diferents partits que pugnen per millorar les quotes de poder que sostenen.

Les tribulacions dels Reis Catòlics i els seus descendents, Carles I i Felip II, eren completament alienes a les poblacions que pretenien subjugar, els quals es governaven amb estructures socials absolutament contraposades a la maquinària depredadora de la monarquia estatal. Els diversos pobles rurals peninsulars constituïen el 90 % de la població i es necessitaven mútuament per continuar una existència de segles que caminava vers un futur d’unitat en la diversitat en què l’equilibri comunitari no deixava espai a relacions de poder. Per contra, l’Estat monàrquic sorgia de les ciutats, espai natural de les estructures jeràrquiques i només podia subsistir i expandir-se fagocitant el món rural. Carles I es comunicava amb la majoria de llengües europees mentre Felip II no en volgué parlar mai altra que el castellà i tenia en ment castellanitzar tots els dominis, per la qual cosa constituí un equip de cronistes amb l’objectiu de retòrcer la història i situar Castella com a principi i fi de la història peninsular.

Gairebé ho va aconseguir malgrat la guerra dels Segadors, de Successió, del francès, el carlisme i la revolució liberal, el Memorial de Greuges i les Bases de Manresa, la Setmana Tràgica, el trienni bolxevic, la guerra civil i l’antifranquisme. Però quan pareixia que s’havia acabat, ha tornat a començar: l’1 i 3 d’octubre del 1917, Catalunya reaparegué i feu escac mat al Reino de España. La reacció de Madrid ha estat de la fera ferida de mort: treure’s la pell democràtica i mostrar la tirania latent a les entranyes.

En nom d’una constitució de paper mullat, establia una fèrria censura als mitjans espanyols per manipular la realitat catalana, imposava el trasllat a Madrid de les seus empresarials de Catalunya, tancava encara més l’aixeta dels diners, reinterpretava l’article 155 per sotmetre l’autonomia, empresonava el govern de la Generalitat, imputava centenars d’alcaldes i ciutadans, posava l’espasa de Dàmocles sobre les llibertats individuals i d’expressió i iniciava un cicle involucionista sense possibilitat de retorn.

Les monarquies són la representació dels estats i les jerarquies socials. Es podrà matisar el tarannà de Jaume I però no se’l podrà diferenciar de Felip II, les formes s’adequaven a temps diferents però les intencions eren les mateixes. Sánchez i Torra són hereus directes de les dues jerarquies i, tot i ser contemporanis, els separa la dimensió cultural i territorial dels països respectius: Sánchez representa el passat involucionista de l’època imperial i Torra el futur d’una nova concepció estatal basada en territoris harmonitzats per una història cultural i tradicional que els cohesionarà en una Europa dels pobles dins d’un model capitalista globalitzat.

Parlar d’independència en un món globalitzat és retòrcer la realitat d’una República Catalana que ho canviarà tot per mantenir l’essència de la jerarquia social estatal i de cap de les maneres serà una obra d’art.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies