Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG Al juliol del 1918 ningú no podia imaginar que dos mesos abans, un virus construïa una bomba atòmica letal en un fort...

RAMON PUIG

Al juliol del 1918 ningú no podia imaginar que dos mesos abans, un virus construïa una bomba atòmica letal en un fort militar de Kansas. Per als vinarossencs havia arribat l’època estiuenca i les úniques preocupacions que manifestaven eren de caire polític. Maura havia acordat un govern de concentració per apaivagar la desestabilització causada per la vaga general revolucionaria de l’any anterior i anunciava un “gobierno para todos”. Però les presons estaven atapeïdes de republicans, anarquistes i socialistes, i les organitzacions polítiques i sindicals aprofitaven la indignació social per mantenir el govern a les cordes.

Marcel·lí Domingo era el republicà més aclamat als Països Catalans i conscient d’això, aprofità un viatge amb tren de Barcelona a Tortosa —on havia nascut— amb un bany de masses a cada estació on el tren s’aturava. Una riuada de gent de totes les contrades de l’Ebre es va concentrar a la capital per escoltar-lo amb enceses presentacions dels republicans més significats de les terres de l’Ebre i alguns de Borriana, en nom del republicanisme castellonenc. No podia faltar una representació de Vinaròs, convidada a compartir lloc preferent al costat de l’alcalde de Tortosa i el president de la Diputació de Tarragona. El republicanisme vinarossenc l’acreditaven correligionaris d’una i altra banda del Sènia; tant era així, que Sebastià Albalat Bort va tenir l’honor de presentar l’acte amb tota mena de detalls sobre la trajectòria dels dos protagonistes principals: Carles Pérez, director d’El Liberal de Barcelona, i Marcel·lí Domingo.

La tensió social es reactivava contínuament a instàncies del populisme republicà en aspectes recurrents com l’anticlericalisme que, com cada any, revifava amb motiu de la setmana santa. Van triar dijous i divendres per fer dues conferències amb dos destacats republicans de Castelló: l’activista Agustí Betoret i el mestre, Vicent Vilar. El segon dissertà sobre “El hombre y Dios” i es desfogà contra l’obscurantisme dels ideals cristians generadors d’una història de violència i enfrontaments a què només la formació científica i el treball podien posar fi i construir una societat basada en la racionalitat.

Les dues conferències van ser adobades amb dos àpats per a un centenar de comensals que la premsa conservadora definia com “comidas de promiscuación”. A l’hora dels brindis gairebé tothom es va referir a l’alliberament dels “il·lustres” detinguts del comitè de vaga i Sebastià Albalat es comprometé a convèncer la corporació d’enviar una felicitació al govern per haver concedit l’amnistia política i social. Dos àpats amb tants comensals havien de donar peu a infinites converses, valoracions polítiques i discussions entre republicans estrictes com Antoni Marmaña i prosocialistes com Albalat, un dels militants més actius a qui tothom respectava. En el moment d’aixecar la copa, ni ell ni ningú podia sospitar que aquella seria l’última intervenció significada de la seua vida.

Efectivament, aquell mes d’abril, malgrat els indicis, ni els experts sanitaris s’adonaven que planava sobre la població una de les epidèmies més mortíferes des del còlera morbo de 1885. Menys encara, Albalat, home de temperament jovial, comerciant emprenedor i amb una intensa activitat política que prometia deixar empremta més enllà de límits locals i comarcals. Si la primera guerra mundial va matar més de vint milions de persones en quatre anys, l’anomenada “grip espanyola” ho va fer en quatre mesos i superà el nombre de morts de les dos guerres mundials juntes.

El 4 de març del 1918 uns soldat presentà símptomes febrosos al Ford Riley on s’instruïa per a la guerra. A partir d’aleshores centenars de reclutes presentaren els mateix quadre, amb tot, els embarcaren a l’abril cap a Europa i només arribar les primeres calors, infectaren els fronts dels aliats. No va ser aquell Ford l’únic focus però tots es relacionaven amb concentracions de soldats. El curiós del cas és que l’origen de virus també venia de Xina.

Cap dels països en conflicte en feu esment, només la premsa espanyola en parlava dels efectes interns perquè la neutralitat respecte la guerra permetia tota mena d’informació sobre els efectes de la pandèmia i per això la batejaren com a “Grip Espanyola”, encara que a la península la coneixien com “la Cucaracha”. A les comarques de Castelló es produí la primera víctima a l’agost, a les Alqueries del Niño Perdido i fustigà les comarques del Maestrat, sobretot Alcalà de Xivert, Sant Mateu, Catí, Xert, la Salzadella o Morella.

Quan pareixia que l’epidèmia s’oblidava de Vinaròs, la virulència de la malaltia feu inevitable que les autoritats locals traguessen el cap de sota l’ala. A finals d’agost, la corporació va aparcar les divergències i concentrà els esforços a mesures de prevenció. Cada nit un equip d’empleats arruixava les voreres dels carrers amb una solució desinfectant, alternant-la per barriades. El clero informava de la conducta preventiva a diari des de la trona i els dies de Tots Sants i Ànimes es prohibí la visita al cementeri per evitar acumulacions.

El curs escolar s’ajornà fins a novembre, quan la intensitat de l’epidèmia començà a decaure després de deixar endarrere algunes morts i molts malalts sobrevivents entre els quals notables com el metge Ramon Salvador, el botiguer Agustí Puchal, el comerciant Eduard Torres o la comare Rosa Muñoz. El jutge d’instrucció prohibí actes en recintes tancats “con motivo de la epidemia de gripe han sido clausurados los teatros y cines”. Tot i això, el patriotisme eixelebrat de polítics i ensenyants no s’avingué a passar per alt el “Día de la Raza”, la corporació programà una processó cívica en honor al descobriment d’Amèrica i el mestre Josep Sánchiz una sessió cinematogràfica a l’aire lliure per tal que alumnes de tots els cursos coneguessin la biografia de Cristòfol Colom, precisament l’exportador de tota mena de microbis que delmaren la població indígena americana. Trenta-tres anys abans de la “Cucaracha”, en un marc de prohibició absoluta de la més mínima concentració de gent per l’epidèmia de còlera, l’alcalde Dozal va organitzat bous de carrer per “distraure” la població de les desgràcies.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies