Deconstrucció social: Es repetirà la història?

RAMON PUIG

EL PASSAT: el 16 de febrer del 1936 va canviar la història dels pobles peninsulars amb la victòria d’un Front Popular que de popular no tenien res perquè el programa electoral no diferia del de 1931. La campanya electoral catalana del Front d’Esquerres es va donar en una situació anòmala per les conseqüències de la revolta del 1934: l’estatut escapçat, el govern català a la presó i 3.500 detinguts.

A les grans ciutats, grups de manifestants obriren les portes de les presons sense esperar l’acció del nou govern. Els cinc anys d’experiència republicana estava farcida de detinguts, deportats, ferits i morts que van creure que la República era del poble. Havien après la lliçó i assumiren la victòria del Front Popular com a pròpia i no dels polítics. En les zones latifundistes, centenars de milers de jornalers exigiren recuperar les terres comunals per treballar-les comunitàriament, com havien fet els seus avantpassats durant segles. Començaren les ocupacions i les forces repressives actuaren amb contundència, però la dimensió del moviment popular va ser tan extraordinària que no hi havia tropes per aturar-lo. Propietaris que abandonaven les propietats, guàrdies civils que fugien del camp, les bases de partits i sindicats desobeint els líders i, capficats en la construcció d’una nova vida, es desentengueren de lleis i normes imposades per l’ordre capitalista.

Desbordat el Front Popular, la conspiració era l’única arma que tenien els poders fàctics de l’Estat i l’aixecament militar va ser inevitable. Catalunya prengué el testimoni, aturà la insurrecció militar i substituí la incapacitat d’una Generalitat que no volia abandonar l’ordre establert. En 48 hores, l’autoorganització civil fou capaç de crear una infraestructura capaç d’alimentar 150.000 barcelonins lliurats a organitzar la producció a la rereguarda, neutralitzar els colpistes i distribuir-se pels diferents fronts. Tres mesos desprès, els polítics de la República i la Generalitat es van refer, la societat civil perdé una nova oportunitat d’autogovernar-se i la guerra es convertí en un tràmit per als franquistes.

EL PRESENT: A Catalunya, les municipals i europees de maig del 2019 es donaran en una situació anòmala: el govern autonòmic entre la presó i l’exili, més de mil encausats entre polítics i civils, més de mil ferits de l’1-0 esperant alguna reparació, la societat catalana preguntant-se per què els polítics no estan a l’alçada de la gesta popular, els ex-consellers tancats assumint la presó amb una resignació que justifica l’empresonament i un govern que parla en nom de la República i actua seguint l’autonomisme monàrquic.

L’11 de setembre del 2012 va irrompre la societat civil catalana i capgirà l’ordre autonòmic fins al punt que els autonomistes espanyols (Esquerra i Convergència) aixecaren l’estelada i capitalitzaren el moviment. La Generalitat agafà les regnes del procés i, més papistes que el papa, organitzaren el referèndum del 9-N sense importar-los que no fos vinculant perquè la intenció era pressionar Madrid per seure’l a una mesa de negociacions. En adonar-se que a l’altra banda del Sènia no hi havia interlocutors, van forçar la maquinària ciutadana i uniren forces sota el nom de Junts pel Sí per guanyar les eleccions del 2015 i fer la declaració solemne d’iniciar el camí cap a la República.

La societat civil sorprengué una i altra vegada el món amb multitudinàries manifestacions d’una civilitat impol·luta fins la cirereta del pastis de l’1-0 que va tancar les portes al retorn de l’autonomia. En canvi, els polítics continuen encallats entre empassar-se l’esquer d’una major quota d’autonomia o materialitzar amb intel·ligència el camí sense retorn de l’Estat català.

La societat catalana encara té l’oportunitat de convertir les municipals en una plebiscit front l’estat i els autonomistes, amb la creació de plataformes ciutadanes electorals a cada poble i l’endemà del recompte ocupar els ajuntaments, llançar pel balcó els símbols monàrquics i espanyols i proclamar la República municipal per forçar la Generalitat a una declaració oficial i la convocatòria d’un referèndum vinculant.

Si la societat civil no recupera la dignitat del 1-0 i es fa responsable del procés, no hi ha cap dubte que la història del fracàs es repetirà.