Deconstrucció social: El primer gran conflicte obrer a Vinaròs (2)

RAMON PUIG

En l’anterior crònica varem exposar les entitats en discòrdia, part dels motius i alguns escarafalls. Eren les particularitats d’una situació general. La burgesia local no tenia una dimensió rellevant però n’era ben conscient de les penúries del moviment obrer, la necessitat de defensar els seus interessos li impedia assumir-ne la responsabilitat i s’escudava sota el mantell de la crisi general. Se sentia injustament atacada, criticava la irresponsabilitat de bona part de la menestralia que donava suport als treballadors i exigia la intervenció dels poders fàctics, seguint les indicacions de la burgesia nacional que, esglaiada amb la radicalitat de les mobilitzacions obreres, demanava mesures preventives, “los obreros no podran resistir mucho tiempo, y que, en caso de adoptar estos decisiones violentas, las autoridades tendrían que intervenir, imponer el orden y acaso encarcelar a los líderes”.

Com hem puntualitzat anteriorment, la constitució de la Cambra de Comerç no fou una iniciativa de la burgesia local sinó proposada del governador arran dels obstacles sorgits a Castelló. La unitat de la patronal era un factor de previsió indispensable per plantar cara a la intensificació de la conflictivitat general que prenia característiques sociològiques noves. Fins aleshores, els conflictes s’havien resolt amb acords de bones intencions facilitades pel caràcter interclassista de les associacions de treballadors, però a les acaballes del segle XIX els convenis entre amos i criats es trencaren en passar a ser relacions entre patrons i obrers. En polititzar-se els conflictes, les contradiccions s’antagonitzaren i el moviment obrer va enfocar les lluites contra els aspectes laborals sense entendre que el problema de fons era el model de producció.

Al Vinaròs de 1904 ja es donaven aquestes condicions i els protagonistes, empresaris i treballadors, es disposaven a batallar per monopolitzar les condicions de treball. Per a les societats obreres era una batalla inútil atès que lluitaven contra la figura secundària del patró quan l’enemic era el capitalisme, representat per l’Estat i el seu aparell judicial i repressiu. En advertir el caràcter polític dels conflictes, la patronal passà de la negociació defensiva a forçar les hostilitats per obligar el governador a intervenir.

La primera mesura de l’autoritat provincial fou preventiva: pressionar els empresaris a acceptar les decisions arbitrades. Però la burgesia local estava plenament convençuda de la seua força i decidida a posar fi a la preponderància de la Federació. Convençuda que la millor defensa és un atac, va iniciar les hostilitats provocant la Societat de Mariners amb la constitució d’una societat “groga” i no va amagar les intencions en comunicar al governador, “tengo el gusto de devolverle los dos ejemplares de la nueva Sociedad “La Defensa del Obrero”, que si los leyó V. Habrá comprendido que se trata de una especie de contratorpedero”.

La provocació de la patronal va causar un efecte immediat entre els treballadors que es reuniren a la societat de “Sant Elm” i acordaren declarar-se en vaga. Van enviar una comissió per avisar els qui treballaven i en pocs minuts es va paralitzar tota la zona portuària amb tal contundència que sorprengué la directiva de la Cambra de Comerç. Ja no hi havia marxa endarrere i la radicalitat del posicionament dels dos bàndols ultrapassà el caràcter històric reivindicatiu de les lluites fins trencar els límits locals dels enfrontaments anteriors per inserir-se en el marc general de les frustrades lluites de classe que es perllongaren al llarg del segle XX.

Deconstrucció social: El primer gran conflicte obrer a Vinaròs (1)