Vinaròs News

Històries d'avui en dia

RAMON PUIG El 1918, mon iaio, el ramader Ramon Puig Villarroya, tenia 32 anys, havia nascut en un mas del Baix Aragó però residia...

RAMON PUIG

El 1918, mon iaio, el ramader Ramon Puig Villarroya, tenia 32 anys, havia nascut en un mas del Baix Aragó però residia a Catí, on la meua iaia, Dolors Eixarch, regentava una carnisseria. Els metges de l’època receptaven carn per combatre l’epidèmia, que no era cap antivirus però els cossos afeblits l’agraïen. Aquella recepta mèdica no omplia la caixa dels apotecaris però deu n’hi do la de carnissers i ramaders. Mon iaio baixava sovint ramat a Vinaròs però en aquella època no donava abast i acceptà de grat l’oferta del carnisser Josep Julbe d’utilitzar els corrals que tenia a la finca dels Boverals i dedicar-se exclusivament a omplir-los d’ovelles i cabres.

El model especulador capitalista dominava les transaccions mercantils i també les mentalitats urbanes, però a les zones de l’interior romania el solatge de l’ancestral cultura comunitària del món rural. Alguns oficis mantenien els valors de l’honestedat i el respecte per la paraula donada en les relacions mercantils d’àmbit rural i pastorívol. Va ser aleshores quan mon iaio va fer el primer viatge a Sòria, des de Catí per l’assegador de Salvassòria, i li costà entendre per què els pastors no es refiaven dels compradors que duien prou diners per pagar-los els corders. “¿Como quiere pagar las ovejas si todavía no las ha vendido?”. Únicament havia de deixar paga i senyal i abonar la resta a la tornada o bé enviar els diners.

Apresa la lliçó humanista, mon iaio deixava el ramat als Boverals i tornava a les muntanyes a buscar-ne més. Mentre era fora, els carnissers anaven als corrals, s’enduien els animals que necessitaven i quan tornava, li presentaven un tros de paper amb “tants corders, tants quilos, tants de diners”. Feien una encaixada i ell se’n tornava sense dubtar ni un segon de la bona fe dels carnissers.

 Però els diners guanyats a causa de l’epidèmia devien estar maleïts perquè en un d’aquells viatges a Sòria, d’una ferida mal curada li sobrevingué gangrena i desprès d’un any d’hospitalització en quedà arruïnat. També el matrimoni de Josep Julbe i Teresa Forner, propietaris d’una carnisseria a la plaça de Sant Agustí, 24, van pagar car els grans beneficis que obtingueren de la grip.

Amb tres anys de coronavirus van poder reformar la casa i comprar finques. Tenien tres fills menuts i quatre filles que només s’ocupaven de brodar i cosir, la qual cosa justificava les tres criades que atenien la casa, la carnisseria i les farcides de llonganisses, sobrassada i botifarres. Però els diners de poca cosa van servir per evitar que el virus s’apoderés de les dos filles grans.

Teresa Julbe Forner tenia 25 anys quan la va contraure, però la família no acceptà que tingués la grip sinó “mal d’amor”. S’havia enamorat apassionadament d’un venedor ambulant de versos que recitava pel carrer i els pares s’hi van oposar fins al punt de tancar-la a casa amb pany i clau. Com era de preveure, com més s’engabia l’amor més s’intensifica i en veure-la marcir-se la ingressaren en un convent de Tortosa. Ara bé, els enamorats no tenen barreres i el rapsoda s’enfilava a la reixa de Teresa i concertava encontres furtius. Ofegada per la passió, perdé les ganes de menjar i, les monges mormolaven que es rentava durant la menstruació. I així assegurava la família que va emmalaltir.

Tot i no faltar-li la carn, va morir en acabar l’estiu de 1918 i al poc temps aparegueren els símptomes a la germana amb qui havia compartit llit. Manuela en tenia 24, fou ingressada en un sanatori de Barcelona on no es va poder fer res per salvar-la i morí a l’any següent. La mare no aixecava cap i afeblida pel sofriment va agafar unes febres que la prostraren al llit durant molts mesos amb la qual cosa el negoci deixà de funcionar i van haver de vendre algunes propietats. Els va quedar la casa i la finca als Boverals i sort van tenir de llogar-lo a mon iaio perquè, amb els corrals plens, la família podia atendre el negoci.

La pandèmia va causar cinc vegades més víctimes que les bales i les bombes en els quatre anys de guerra europea. Van passar de 200.000 les morts a la península i a Vinaròs, sense xifres concretes, n’hi hagué unes quantes. A més d’Albalat i les filles de Julbe, moriren els germanets Domingo i Marin Miralles Bordes, diagnosticats de xarampió, i Joan Chaler, germà del popular cotxer Agustí “Xato”, que va morir a l’hospital Alfons XII de Melilla, on feia de soldat.

Les mesures recomanades per la delegació provincial de sanitat es limitaven a arruixar cada nit les voreres de carrers o places, tancar el cementeri els dies de Tots Sants i Ànimes per evitar aglomeracions i clausurar les escoles fins a l’acabament de l’epidèmia. En canvi, l’ajuntament es resistí a prohibir actes lúdics i hagué de ser el jutge d’Instrucció qui ordenà “con motivo de la epidemia de gripe han sido clausurados los teatros y cines”. També s’anul·là la celebració del dia de la Raça però, incomprensiblement, es va fer una manifestació per celebrar el canvi de nom del carrer costaner de la Platja pel d’Avinguda de Colom, i el mestre Josep Sánchiz va projectar a l’aire lliure una pel·lícula sobre Cristòfol Colom.

Segons que pareix, les incongruències entre el poder polític i les propostes dels experts venen de molt lluny pel que fa a la sanitat, l’economia i el medi ambient.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies