Deconstrucció social: Del verb processar

RAMON PUIG

És senzillament l’infinitiu d’un verb però últimament ha adquirit un protagonisme polític i jurídic que de tots els significats (tractar, treballar o transformar) pareix només aplicable al substantiu “procés”, aplicat a Catalunya, amb l’afegit d’un derivat del verb que ho posa tot en un sac: “processisme”.

El cas català va sofrir un procés evolutiu amb les multitudinàries manifestacions de l’11 de setembre que els partits autonomistes interpretaren com un instrument de pressió per aconseguir millores autonòmiques. Els nacionalistes es convertiren de sobte en sobiranistes i s’emborratxaren d’independentisme populista fins convocar el referèndum de l’1 d’octubre amb l’esperança que el govern central cedís. Tanmateix, en comptes d’una trucada el que van rebre fou l’envestida policial dels piolins que va fer la volta al món. Dos dies desprès paralitzaren Catalunya però les forces repressives no gosaren tornar a ser notícia internacional i van mirar cap a una altra banda.

El govern de la Generalitat es quedà com una estàtua de sal, emparedat entre el “prietas las filas” de Madrid i les mobilitzacions que donaren continuïtat a la gesta de l’1 d’octubre i com que podia ofegar-se en l’atzucac, decidí aprofitar la fortalesa dels carrers per estirar encara més la corda que tensava les relacions amb les espanyes, amb el convenciment que el govern acabaria cedint.

La primera sotragada va ser el 10 d’octubre amb la declaració conjunta dels partits independentistes i la proclamació de la República catalana, però la prova de foc definitiva fou anunciar als quatre vents la declaració unilateral d’independència al parlament català per al 27 d’octubre. El dia s’acostava i el mutisme de Madrid era petri. Qui aguantaria més? Qui tingués les coses més clares. Amb l’espasa de Dàmocles sobre les parts, el tic-tac del rellotge esgotava les últimes hores i, com a bon gallec, Rajoy no es donà per al·ludit. Els nervis recorrien els passadissos i despatxos de la Generalitat amb la cúpula enganxada als telèfons escalfats per la intensitat d’intermediació entre Madrid i Barcelona.

Arribà l’hora i a l’altra banda dels telèfons la mateixa cançoneta: “La Constitución española se aplicará con toda la fuerza de la ley”. Puigdemont restà en la soledat del corredor de la mort política i, sense marge per recular, va tancar els ulls, sortí del despatx i s’encaminà a un parlament envoltat d’una multitud, entusiasmada per la materialització d’un anhel que durava tres segles. Es va llegir la declaració unilateral d’independència, es votà i vingué la declaració definitiva d’una República que durà exactament els 58 segons en què els catalans van passar d’una indescriptible alegria a la més absoluta tristesa en sentir Puigdemont congelar la proclamació fins a ser acordada per Don Pelayo i els seus successors.

A l’engranatge monàrquic només li van caldre cinc minuts per imposar el 155 i a les tres hores decidí cessar el govern de la Generalitat fins a 140 càrrecs i convocar noves eleccions per al 21 de desembre. El procedir del Reino de España dissipà qualsevol dubte sobre on anirien les coses, i els partits polítics “independentistes” prengueren nota per separat: res fora de la legalitat constitucional; tornarem a fer tots els 1 d’octubre que calguen. La unitat independentista s’esquinçà definitivament, Esquerra en negà a repetir l’èxit de JuntxSi, es presentà amb les seues sigles i inicià un nou full de ruta consistent a acatar la constitució i competir en l’assoliment de la presidència autonòmica. La declaració de guerra d’Esquerra a la unitat independentista va donar la victòria a C’s.

Abans però, la injustícia espanyola imposà la conjugació del verb processar: “procedo a procesar a todos los consellers que no han procedido a fugarse y procesaré a todo aquel que actúe en nombre del proceso catalán y seguiremos procesando hasta que no quede ni la sombra del procesismo”.