Vinaròs News

Històries d'avui en dia

Deconstrucció social: 1883.Temporals de mar i terra Deconstrucció social: 1883.Temporals de mar i terra
RAMON PUIG L’any començà amb mal peu per als mariners. El 31 de gener era dimecres i els qui depenien del mar aquella nit... Deconstrucció social: 1883.Temporals de mar i terra

RAMON PUIG

L’any començà amb mal peu per als mariners. El 31 de gener era dimecres i els qui depenien del mar aquella nit no aclucaren l’ull. Només trencar el dia, el més veterans ja eren a la punta de la farola mirant amb preocupació on s’ajuntaven els núvols i la mar, amb els pensaments tan negres com el que veien. La ventada només havia començat i al voltant de les deu adquirí una força descomunal que impossibilitava abandonar el resguard de la murada.

Tocaren campanes al vol i tothom sortí al carrer intentant esbrinar on era el perill, però a la gent dels carrers pròxims al mar no els calia informació i s’apressaren cap al moll espaordits pel panorama que tenien davant. Dins del port, el mar bullia en entrexocar els corrents i un grapat de barques brandaven a la deriva unes contra altres o contra el dic. Els propietaris desoïren els advertiments i s’arriscaren a assegurar les barques amb ajuda dels voluntaris que els aguantaven amb cordes. Van amarrar les més properes al dic, però no pogueren evitar les destrosses de la resta ni l’enfonsament de dues embarcacions de cabotatge amb càrrega inclosa.

Encara hi havia cares de desesperació per les destrosses quan un temporal polític assolà la moral de les famílies amb fills en edat militar. Només havien passat 28 dies de la tempesta marítima, però feia setmanes que l’esperaven perquè les famílies afectades sabien que l’últim dia de febrer vencia el termini perquè les diputacions provincials lliuressen al govern les quotes corresponents a les lleves de cada districte. No era una lleva qualsevol si es té en compte que l’obsolet imperi espanyol es trobava en ple conflicte colonial, sobretot a Cuba, i els que rebien la notificació la consideraven com un bitllet d’anada sense tornada.

El corresponsal vinarossenc d’El Defensor, aprofità l’enrenou per reclamar l’obligatorietat del servei militar sense exclusions i carregar contra una legislació que alimentava l’exèrcit amb soldats del poble i alliberava els fills de famílies que podien redimir-los amb una quantitat de diners. Entre línies, l’articulista descrivia l’ambient de corrupció que envoltava cada convocatòria de lleves. Les famílies pregaven sense fe perquè els sues fills foren eximits per excedent de quota, regiraven l’alforja dels estalvis per veure les possibilitats de demanar un crèdit que completés la tarifa o passaven llista dels possibles familiars a qui extorsionar.

Tal situació generava un ambient sensible a qualsevol que truqués a la porta per oferir-se a redimir el “quinto”. Era com un mercat entre famílies i carronyers, amb els fills com a moneda de canvi. “¡Malditas sean la quintas que roban de mi lado al hijo querido, al hijo que es tan mío como lo es aquel otro de su madre! ¡Maldita sea la quinta que por un puñado de monedas, que a mí me faltan, roba al mío de mis entrañas, mientras aquel queda en brazos de la suya!”.

Hi hagué mares que recorrien al capellà amb ulls plorosos, al metge, en demanda d’un certificat d’inutilitat o a famílies pietoses de qui estaven al servei perquè intercediren a les autoritats. Alguns pares de la menestralia, incapaços de pidolar, obrien el bagul de les coses importants i treien pols de la paperassa que els acreditava com a propietaris d’un tros de terra o alguna caseta heretada dels vells. Trucaven a la porta d’un cap militar retirat que assegurava tenir influència sobre el coronel de la zona i per “pocs” diners garantia l’alliberament o, com a mal menor, una destinació propera i còmoda. Aquella fauna de vividors s’aprofitaven de la desesperació de les famílies per “alliberar-los” a canvi d’una quantitat que oscil·lava entre 250 i 370 pessetes de l’època, tota una fortuna.

El corresponsal arremetia contra la Diputació, els membres de la qual eren responsables de totes aquestes corrupteles. “Nos hemos propuesto señalar el abuso allá donde se encuentre; no nos han de imponer para ello ni los cargos que desempeñan, ni la posición política más o menos elevada que dichos personajes ocupan. Prometemos arrancarles, aunque sea a pedazos, esos odiosos antifaces que por tanto tiempo les cobren el rostro y los hemos de presentar ante los pueblos, sellados con aquel abominable estigma con que el pueblo de Judá presentaba a sus malhechores: ¡Ecce Homo! Ahí los tenéis. Pueblos, levantad vuestra frente, empuñad el látigo con vuestra diestra mano y arrojad a esos mercaderes del Templo”.

Enmig d’aquelles tèrboles aigües socials, la corporació vinarossenca imposà l’embargament dels resistents a pagar l’abusiu i discriminat impost de “Consumos”. I aleshores entraren en dansa els mariners quan embargaren el peix als patrons que no havien passat per la taquilla tributària. Dones marineres amb criatures irromperen al saló de plens i el rebentaren amb un guirigall que se sentia des de la plaça, amb la seguretat que les protegia la recent constituïda Societat Cooperativa de Mariners “Sant Elm”. L’astúcia del president, Pasqual Miralles Chaler havia aconseguit aprovar els estatuts en atribuir-li una finalitat assistencial amb “carácter puramente económico de la Sociedad, cual es de protegerse y ampararse los asociados de sus dolencias”. Amb els papers en regla, va incorporar qüestions relatives a condicions laborals i salarials però un sector de patrons de cabotatge i comerciants de pes, amenaçaren de no contractar cap afiliat. La bel·ligerància del mariners vinarossencs era coneguda en tot el litoral i al boicot de la patronal respongueren amb la primera vaga general de Vinaròs.

Els armadors acudiren al Comandant de Marina, Hernández Caro, en exigència d’una actuació ràpida i contundent que acabés amb la tensió que els homes de bé patien en ser “insultados y moteados por canciones y dichos, proferidos por cuadrillas de muchachos que serán instigados por sus padres ú otras personas”. Patrons i comerciants demanaren la intervenció del governador “en vista de los sucesos recientemente acaecidos y que vienen sucediéndose por la conducta observada por la Sociedad Cooperativa de Marineros”.

Signaven la reclamació 22 majors contribuents que representaven els poders fàctics locals i l’efecte va ser immediat. El secretari del governador es traslladà a la ciutat i parlamentà per separat amb la societat “Sant Elm” i una representació de patrons i comerciants disposats a tancar un acord, sempre i quan “los marineros se despojen del carácter de imposición que ofende y rebaja”. La batalla havia començat al maig i el que es jugava la patronal i la societat de mariners no era cap minúcia: el dret a controlar les condicions laborals dels treballadors.

Fins aleshores, la producció i les relacions laborals havien estat perfectament articulades en el reglament dels gremis artesanals, però en desaparèixer el règim senyorial, la continuïtat era un obstacle per a l’avenç del lliure mercat. La degradació de les relacions gremials deixava el futur dels artesans a mans de la legislació estatal i les brandades de l’oferta i demanda del mercat els obligà a protegir-se en l’associacionisme. L’objectiu principal d’organitzar-se era mantenir a ratlla el mercat, controlar els preus de les mercaderies, els jornals dels treballadors i les condicions de producció. Per contra, els comerciants, completament identificats amb el liberalisme, reclamaren el dret a decidir quins treballadors contractaven i en quines condicions, sense haver de sotmetre’s a les regles societàries. El temporal estava servit.

Comparteix
Avatar

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies