Vinaròs News

Històries d'avui en dia

MANUEL MILIÁN Jean d’Ormesson va estampar en el seu dia una paraula definitòria i definitiva: la ineptocràcia. A cap dels pensadors clàssics, que tant...

MANUEL MILIÁN

Jean d’Ormesson va estampar en el seu dia una paraula definitòria i definitiva: la ineptocràcia. A cap dels pensadors clàssics, que tant sabien i analitzaven els sistemes de govern, no se li haguera acudit mai aquest vocable, ni tan sols en el terreny de la hipòtesi. Democràcia, autocràcia, aristocràcia, monarquia, dictadura… fins i tot els cives de la República de Roma varen crear el duopoli de dictadors, a fi i efecte que entre tots dos es fessin limitacions de poder, i s’autocontrolessin les decisions. Però això d’avui no és ja l’aurea mediocritas; és senzillament la nul·la incompetència, l’oportunisme dels inútils, l’ambició coronada dels ineptes. “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro”, deia Descartes. Aquests polítics guerrers de la ignorància es creuen més savis que el filòsof francès. Pot sorgir de la ignorància la capacitat? Diàriament em flagel·lo amb aquesta qüestió. Seré jo l’imbècil que no endevino a comprendre la saviesa de la seva estultícia? Existeix aptitud per al raonament en una ciutadania embrutida pel panem et circenses (pa i diversió), que no sap veure la naturalesa dels nostres mals i deficiències col·lectives? És que potser no hi ha prou exemples en la història que demostren que quan un poble perd la moral, la identitat i la raó de ser acaba per sucumbir?

Són moltes, i greus, les qüestions que al meu parer resulten alienes a la nostra societat malaltissa, mancada de valors i sobrada d’hedonisme. El que no és lògic no pot ser veritat, ja que la veritat sol ser lògica per la seva pròpia naturalesa. I, avui, els que són irremeiablement ignorants gestors del que és públic han condemnat Espanya –i bona part d’Occident– a prescindir de filosofies, és a dir de la raó, de l’anàlisi empírica i de l’objectivitat. Tot és de la manera en què ho veig… com els antics sofistes de la Grècia clàssica, que definien les coses segons la seva subjectiva percepció: “L’home és la mesura de totes les coses”, hi afegien els cínics que formaven part de la denominada “secta del gos”.

Aquells filòsofs sobrevaloraven la subjectivitat, igual que en els nostres temps, tot el que no sigui subjectivament perceptible o no és o no existeix. És a dir, la realitat en si mateixa, les lleis de la naturalesa –que eren el fonament de l’ètica del gran Sèneca–, la percepció racional de les coses i de la fenomenologia social segons els sentit comú –seny al Criteri de Balmes– etc. queden al marge de la necessària i imperativa exigència de fer les tasques al servei de la comunitat. Les ideologies sacralitzades sovint fan un segrest de la raó, en la mesura que imposen els dogmes, com una metàstasi de la seva absoluta finalitat. Determinisme irracional pur i dur, com bé ha demostrat la plasmació del marxisme en la seva versió comunista, d’acord amb la interpretació soviètica, o en la demencial plasmació de l’ignorant Hugo Chávez, o del fanàtic Fidel Castro.

La perversió de la seva maldat prové de la falta d’escrúpols en la metodologia: la mentida com a instrument de manipulació dels pobles. Si neci és Maduro a Veneçuela, no ho és menys el fantasma de Pedro Sánchez, on el seu paroxisme de la mentida fa empetitir el mestre Lenin i la plèiade de desinformadors que ens inunden de fake news. Les ideologies comporten els seus propis dogmes, tot i que el pitjor d’elles mateixes sigui, justament, aquesta implacable imposició de judicis que detesta el dret i el deure de pensar.

Les coses també van per mal camí a Catalunya, on la ineptocràcia ha aconseguit arribar a les més altes categories del presbiteri polític. El desenfocament òptic és tan torbador com inquietant; és el precipici al qual ens condueixen un desgavellat Pedro Sánchez i el seu govern d’ignorants, en expressió de la didàctica de gènere. Una altra barbaritat per la gramàtica de l’Acadèmia. Els ineptes edifiquen edificis sense fonaments; imposen voluntarismes com a axioma i destrueixen la realitat des de la mentida, subjuguen els dèbils sota la fal·làcia de “l’alliberament”; creen fantasies sobre els pressupostos des de la negació de la crisi econòmica i de les finances fiscals…

Cap a on ens portaran aquests pròcers de la ineptocràcia? Seran capaços de crear un nou ordre, quan no són aptes per preservar els valors i categories de l’anterior? Confesso la meva absoluta perplexitat i m’ajusto al dogma que el govern ha d’estar en mans dels millors, puig –com deia Aristòtil– la virtut ciutadana i la virtut moral s’han de conjugar en el grau més alt. D’altra forma, com sentencia Ciceró: “Errar és humà, però tan sols els necis perseveren en l’error.”

Comparteix

Vinaròs News

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies