Bitllets versus billetes

NEUS OLIVES

Dia: 5 de febrer de 2022, dissabte

Hora: 14,25

Lloc: estació de Vinaròs

A partir de les dades anteriors, comença el relat d’una altra de les incomptables agressions a un dret fonamental com és l’ús de la llengua pròpia. En efecte, a la demanda de dos bitllets a Tarragona la persona empleada de Renfe respon que m’he d’expressar en castellà. Perplexa, pregunto per què, tot adduint el meu dret a utilitzar la meua llengua. Em respon que no m’entén i que li diga què ha de fer. Li responc que una opció és buscar faena en una zona on no tinga dificultats lingüístiques i la seua resposta airada és que es troba a Espanya, el seu país, que no em ven els bitllets i immediatament, abandona la finestrella. Passats dos minuts torna a ocupar el seu lloc i li torno a demanar els bitllets, però sense fer-me ni cas deixa transcórrer el temps fins a anunciar-me que l’ordinador no li permet traure’ls i es desentén del meu problema.

Amb la meua filla sortim a l’andana atès que l’arribada del tren que hem d’agafar és imminent i a  la vista que, com gairebé sempre, hi ha un retard, la meua filla torna a la finestrella i demana a l’empleat un full de reclamacions. Obté una resposta airada i a l’avís que la seua conducta reprovable es mereix ser denunciada, respon que serà ell qui avisarà “a la guàrdia civil, la que lleva la bandera en el brazo” i que s’atenga a les conseqüències. En aquell moment, la megafonia anuncia l’arribada del tren i la meua filla se n’ha d’anar sense el full de reclamacions. Pugem al tren sense bitllet, expliquem el motiu al revisor que, molt amablement, ens diu que no és cosa seua i restem uns minuts dempeus fins que ens assigna seient. Fi del relat.

Malauradament, incidents pareguts es donen diàriament a casa nostra i no sempre es fan públics. Ens hem acostumat a acotar el cap amb l’argument que els agressors lingüístics ho tenen tot al seu favor, perquè és cert que li tenen. Que un empleat s’haja permès el luxe de dir que no m’entenia quan l’única diferència entre la meua demanda i la que ell deia entendre era una e, il·lustra perfectament la supremacia en què se l’ha educat. Quan assegura que les forces de l’ordre li donaran la raó sap de què parla i n’està tan segur perquè és el mateix ordre que li han ensenyat a defensar. Un ordre que per mantenir-se autoritza el caos i l’arbitrarietat. Aquest empleat, com molts altres, sap que per moltes denúncies que jo puga fer el seu lloc de treball no perilla i per això en fa abús. Per la meua banda, com a catalanoparlant, tot i saber que la meua queixa no tindrà recorregut, no he de renunciar a fer el que puga si no vull caure en la fal·làcia d’esperar temps més propicis perquè si no actuem no arribaran mai.