Associació Cultural Jaume I
Hi ha un home de certa edat que, des de fa molts anys, ve a Vinaròs amb la seua família a passar les vacances. Ara ja en fa uns quants que s’ha jubilat i passa entre nosaltres gran part de l’any perquè s’ha comprat un pis i diu que s’hi troba molt a gust.
És una persona molt comunicativa, alegre, i xala de contar acudits a tot aquell que el vol escoltar, sempre de contingut respectuós, però amb un punt de crítica als poders establerts. Pel seu caràcter afable s’ha fet mereixedor d’un gran respecte i simpatia entre la gent del seu carrer i el racó de platja del qual és assidu. Tothom el saluda i la fa petar, en la confiança que conversar amb ell garanteix passar-s’ho d’allò més bé. Evidentment, tothom li parla en castellà, un castellà no sempre fluid en el cas del veïnat d’edat més avançada, per allò que som educats, a més de bilingües, i als forasters, encara que porten mitja vida a casa nostra se’ls ha de tractar amb respecte, només faltaria!
Però l’altre dia, el vam veure parlant animadament en ple carrer amb una vinarossenca i s’entenien perfectament fent servir cadascun la seua llengua. Tot fa pensar que, molt probablement, feia molt que es coneixien, però no, la dona en qüestió era veïna recent del carrer. Al veïnat antic li va estranyar el fet i, com sempre, la baixa consideració en què tenim la llengua pròpia, va fer que preguntessen a la dona com era que no hi parlava en castellà i la resposta va ser contundent, encertada i amb diversos arguments.
Si als forasters els parlem en castellà perquè en sabem, què farem quan l’interlocutor parle una llengua que no sabem? Si el castellà i el català són de la mateixa família, voleu dir que després de tants anys, aquest home no ho entén tot perfectament? A més a més, a banda de la pèrdua lingüística que representa que jo, a casa meua, no puga parlar la meua llengua, significa que dubto de la capacitat d’aprenentatge d’esta persona tan simpàtica i ni jo ni ningú no hi te cap dret. I fixeu-vos que en lo poc que fa que el conec, mai m’ha dit que li costa seguir-me i encara més, ja comença a dir alguna paraula; bon dia, com va, adéu. Sabeu què us dic? Que si tothom fes com jo segur que ja parlaria com natros! Si als emigrants espanyols dels anys seixanta que anaven a alemanya ningú no els hagués parlat en alemany, mai no l’haurien aprés, no trobeu?
Evidentment, n’hauríem de seguir l’exemple!