Vora l’Ebre: La ignorància de l’humil

JOAN FERRÉ

 Vaig tindre un amic pràcticament de la mateixa edat del meu pare que un dia em va dir, ‘Jo voto a la dreta perquè són els que tenen; si els que tenen no ens en donen, qui ho farà?’

La gent humil, els ignorants, els analfabets, molts d’ells ‘fills’ d’aquella Espanya dels primers anys de la dictadura que els pares treien de l’escola per anar a treballar al camp, sovint, no entenien com funciona l’estat del benestar, segurament, perquè ningú els ho va explicar. Qui té, no dona… Qui té, encara en vol més i així, cada dia, serà més ric del que ja és.

Quan la dreta parla d’abaixar els impostos, tot i que sigui una mesura atractiva, té gat amagat, ja que no deixa de ser una mesura populista que, a la llarga, comportarà greus conseqüències.

A les persones més humils, com són la majoria dels jubilats i pensionistes, les rebaixes d’impostos no els afecten pràcticament en res, perquè, si surten beneficiats a l’hora de fer la declaració de la renda, la quantitat que es puguin estalviar, pot arribar a ser tan insignificant que s’aproparia molt a zero. En canvi, aquesta mateixa rebaixa d’impostos la pot acabar pagant molt cara. Aquí teniu l’explicació.

Els impostos graven proporcionalment les rendes. Com més altes són les rendes, més impostos es paguen; a rendes més baixes, menys o fins i tot zero quan es tracta de rendes molt baixes, com ara aquells que només cobren la pensió mínima de jubilació o el salari mínim interprofessional, almenys que tinguin altres ingressos addicionals, com ara les rendes per lloguers. Per tant, penso que ha quedat clar que contribueix més qui guanya més i que si s’abaixen els impostos, contribuiran menys i hi sortiran guanyant. La dreta sempre ha beneficiat els seus, no a les classes populars i treballadores.  

Són els impostos l’eina que sostenen tot el sistema públic, sanitat, educació, justícia, seguretat ciutadana, etc. Les pensions també són públiques i, per tant, sense les aportacions al sistema que fan els treballadors, però majoritàriament els empresaris, s’hauria de privatitzar i, creieu-me, els treballadors hi sortirien perjudicats.   

Però que passa amb qui guanya menys? Que si haguessin d’afrontar una gran despesa quirúrgica o hospitalària, no podrien fer-ho per manca de recursos suficients. També tendiren dificultats a l’hora d’enviar els seus fills a estudiar a la universitat perquè s’encariria considerablement. Durant segles, només arribaven a la universitat els fills dels rics mentre que actualment, pràcticament tothom té les mateixes oportunitats, ja que molts estan becats i les beques, en general, també són públiques.

Molt possiblement, la gent humil que es creu les conjectures de la dreta no s’ha plantejat els que li pot arribar a costar la vida sense tot allò que, ara, paga l’estat a través de la sanitat pública. Aquí van uns exemples:

-Un tractament oncològic, de mitjana, uns 90.000 €; una operació de cataractes, entre 1.800 i 3.500 €; un dia d’ingrés hospitalari, uns 520 €; una operació de pròtesi de genoll, entre 10.000 i 18.000 €; un TAC o una ressonància magnètica, entre 150 i 400 €, etc.  

També es veurien molt afectades les ajudes a la dependència, les prestacions de l’atur i les pensions no contributives, la qual cosa repercutiria directament amb les persones ingressades en residències de la tercera edat i amb el consum bàsic de les famílies (alimentació, higiene, roba i calçat…). Indirectament, també es perdrien molts llocs de treball dels sectors afectats perquè la falta de recursos faria augmentar les llistes d’aturats; uns aturats que difícilment cobrarien una prestació suficient per a poder sobreviure.   

Les eleccions del 29-N no van de votar a la dreta o a l’esquerra, van de democràcia, de llibertats i d’estat del benestar. Si guanya la dreta, tots els avenços que s’han produït durant dècades gràcies a les lluites i reivindicacions socials quedarien reduïdes a la mínima expressió.