Vora l’Ebre: Mai plourà a gust de tothom

J.FERRÉ VERGE

Des de la nit de Cap d’Any, el tram de l’AP-7 entre Vila-seca i Alacant ja no és de pagament. Després de quasi 5 anys de lluita i 240 talls (i alguna concentració), el moviment veïnal Prou, AP-7 Gratuïta, ja! ha assolit l’objectiu d’aconseguir que l’autopista que passa pel nostre territori sigui gratuïta.

Tot i que en un primer moment hi va haver alcaldes que van mostrar les seves simpaties cap el moviment, prompte s’hi van desmarcar. A alguns sembla que ja els hi anava bé que les hi construïssin rotondes per a millorar els accessos a les seves poblacions; d’altres reclamaven la finalització de l’A7 (no confondre amb l’AP7), aturada a Cabanes pel Sud i l’Hospitalet de l’Infant pel N. D’excuses, bones o dolentes, no en faltaven a l’hora de no donar suport a la plataforma veïnal i fins i tot per menysprear la seva tasca.

Però tal com s’apropava el dia D (31-12-2019), anaven sortint els contres… Com se pagaria el manteniment de l’autopista?… Caldria crear una vinyeta (taxa)? I la mare dels ous: ¿els ajuntaments per on passa l’autopista deixarien de cobrar l’IBI que tan va costar en aconseguir-se i, per tant, haurien d’incrementar el percentatge o bé deixar de fer alguna inversió o prestar algun servei?… No sé a vosaltres, però a mi em sona a xantatge.

No tinc dades sobre els quilòmetres d’autovia de pagament que hi ha arreu de l’estat espanyol. Però si comparem la xarxa d’autopistes amb la de carreteres convencionals i autovies, trobo que hi hauria una gran diferència a favor de les segones.

Qui paga ara al manteniment de les carreteres? Evidentment el propietari de les mateixes que tant potser l’Estat, com les comunitats autònomes o fins i tot les diputacions provincials.

És voler fer recaure les culpes amb aquells que han aconseguit que les autopistes siguin lliures de peatges per a tapar els errors comesos durant anys i cobrir-se les espatlles sobre les hipotètiques mancances de manteniment que asseguren que tindran.

La pressió fiscal a Espanya en general i a Catalunya en particular és alta, comparativament parlant dintre dels països de l’OCDE, superant la mitjana dels països que la conformen.

El tema sempre és el mateix: la distribució equitativa d’aquesta pressió fiscal entre els que guanyen més i menys, una eficient recaptació i, finalment, la prioritat a l’hora de cobrir les necessitats dels seus ciutadans. No ens deixem enganyar: una eficient recaptació suposa, indirectament, un estalvi a la butxaca dels ciutadans, ja que així poden tenir més serveis essencials gratuïts o a un cost molt inferior al real.

Durant anys, l’ase de tots els cops han estat els carburants. Si comparem el cost dels carburants amb el sou mitjà dels espanyols, arribarem a la conclusió de que també en paguem un cost elevat. Us en recordeu del cèntim sanitari? Ni és només un cèntim ni tampoc és la sanitat l’única cosa que se finança a través dels impostos indirectes que recauen sobre els combustibles. Una part de la despesa pel manteniment de les carreteres també surt dels impostos que porten els carburants.

Però tot indica que dintre de pocs anys, amb la interrupció dels vehicles elèctrics, el consum de carburants derivats del petroli patirà un descens significatiu… Com se pagarà llavors la sanitat, el manteniment de les carreteres, etc.? A qui li donarem la culpa? Segur que recarregar el cotxes elèctrics tampoc serà tan barat com ho és actualment…

La vida continua i haurem d’adaptar-nos cada vegada a la nova realitat. També en el tema dels impostos.