Vora l’Ebre: Los Mismos (de siempre)

J.FERRÉ VERGE

Allà per les dècades dels anys ’60 i 70, hi havia un trio musical anomenat los Mismos. Per aquella època era comú entre els joves quan preguntaven sobre quins conjunts musicals actuarien a les festes majors del poble dir: los mismos (referint-se a que vindrien si fa o no fa els mateixos de tots els anys –si agradaven, per a què canviar-) Dies enrere va haver per tota Espanya manifestacions de jubilats i pensionistes que reclamaven al govern del PP que s’equiparen la pujada de les pensions a l’IPC. Uns dies abans se va crear un grup al Facebook per a convocar els pensionistes a la manifestació que es va fer a Tortosa. Alguns dels integrants del grup havien estat líder sindicals, d’altres estretament relacionats amb el món laboral, ja com a delegats o alliberats sindicals. Total que dels que composàvem el grup ne coneixia uns quants. Sabeu que me va passar pel cap només veure-ho i després de comprendre de que anava (ja que no me van avisar de forma anticipada): Mira: Los mismos!!

Vaig tenir un carnet sindical durant molts anys. Primer a Comissions Obreres a Tortosa, després a la UGT de Vinaròs, mes tard a la UGT de Santa Bàrbara i posteriorment a la UGT DE Tortosa (excepte un parèntesi que va dependre de la de Tarragona) La veritat és que confiava amb el sindicats (de no haver estat així no m’hauria afiliat), però poc a poc me vaig anar desinflant en veure que, des del meu punt de vista no donaven suport a les demandes dels treballadors.

Durant tots el anys que vaig portar una militància activa dintre del sindicat de la Federació de Serveis Públics de la UGT, vaig veure que mentre jo m’anava fent gran, els meus companys també. S’incorporava ben poca gent jove. I això dóna molt que pensar… Els sindicats de classe, els històrics, tenen el seu origen en les classes populars i treballadores. Sempre s’ha dit que la UGT era el sindicat socialista (el va fundar Pablo Iglesias, el mateix que va fundar el PSOE) i CC.OO., el comunista, sorgit des del mateix cor de la mateixa dictadura franquista. Dic això perquè als sindicats els hi ha passat el mateix que als partits polítics. Poc a poc han anat perdent les seves senyes d’identitat que no són altres que els tradicionals valors de l’esquerra obrera. Se podria dir que els sindicats, com els partits o com les organitzacions empresarials, avui en dia formen part del sistema. Segurament han arribat fins aquí buscant la pròpia subsistència en forma de subvencions per a mantenir les estructures.

Des del meu punt de vista els sindicats de classe haurien d’obrir un debat intern per a decidir on que volen ser en un futur. Està molt bé que els vells sindicalistes (que com els roquers mai moren) se manifesten en pro d’unes pensions dignes, però i la resta dels treballadors? Quantes vegades hauré escoltat: Quan nosaltres en jubilem ja no cobrarem la pensió! Ho diuen per dir o realment s’ho creuen? Perquè si s’ho creuen i no surten al carrer per a defensar els drets del dia de demà malament anem. Jo me vaig afiliar a un sindicat l’any 1977, quan encara no havia fet 20 anys. Els meus fills ne tenen 35 i 26 respectivament i mai han estat afiliats a cap sindicat.

Potser la joventut pensa que aquells que ja se mobilitzaven dintre del franquisme o van començar-ho a fer amb la transició (com és el meu cas) quan encara estava tot per a fer, serem els que els hi seguirem traient les castanyes del foc. Però ningú és immortal. És mentida que els roqueres i els sindicalistes no moguin mai… Què faran llavors quan per a bé o per a mal perdin els seus referents? Potser plorar al comprovar que ja no els hi queden drets ni llibertats!