Un país d’històries (XXVIII): De qui és la meua filla?
ALTRES POBLESVINARÒS MAIL 4 febrer, 2024 Vinaròs News
Enric Ramiro Roca amb la col·laboració de Norberto Asumu Ondo Angono (originari d’Eribeyín, província de Kie Ntem. Guina Equatorial, i resident a Burjassot-l’Horta)
Zadig o el destí (Zadig significa en àrab ‘el verídic’ i en hebreu ‘el just’) és una novel·la de caràcter filosòfic escrita per Voltaire. Ni l’autor ni el personatge són d’Alfara d’Algímia ni d’Algímia de la Baronia, tots dos al Camp de Morvedre, però de ben segur que com tots els humans tenen alguna connexió amb algun habitant d’aquests pobles, com assegura la teoria dels sis graus de separació. Tant s’hi val si són 6 com 6000 enllaços, però està clar que tots estem interrelacionats.
L’obra de Voltaire conta les desventures d’un jove que és víctima d’injustícies i s’escapa de la presó i les multes després de ser acusat en fals. Però no hi ha mal que dure cent anys i Zadig és nomenat primer ministre del rei de Babilònia, qui s’adona que és un bon home. Al final ha de fugir per les seues relacions amoroses amb la reina. Durant el llarg trajecte perseguit pel rei, Zadig troba diversos personatges, perills, i sentiments als quals s’enfronta amb la seua filosofia.
En una d’aquestes situacions, conta la llegenda que una jove molt i molt rica, vergonyosament rica de Guinea, s’havia compromès a casar-se amb dos mags amb els quals havia tingut relacions simultàniament. I com que s’havia quedat embassada i els dos «l’estimaven tant», immediatament volgueren celebrar el matrimoni.
—Ho faré amb la persona que em demostre que és ell el pare d’aquesta nova personeta que portaré al món.
—Sóc jo qui ha tingut el plaer —digué un d’ells.
—No, no. Sóc jo qui ha fet aquesta meravellosa obra —contestà l’altre.
I així estigueren discutint i discutint.
—Prou! – va dir la jove molt rica i molt rica, vergonyosament rica de Guinea.
—Com que no heu arribat a una solució, em casaré amb aquell que puga donar-li la millor educació. Tu què li ensenyaràs al meu fill?
—Jo —digué un mag— li ensenyaré ciències socials, matemàtiques, llengua, naturals, música, xinès mandarí, lletra gòtica, etcètera, etcètera i etcètera.
—I tu? —digué la jove molt rica i molt rica, vergonyosament rica de Guinea.
—Jo intentaré que siga just i digne de tindre amistats.
—Doncs amb tu em casaré!
Totes les matèries són importants i totes necessiten tindre més hores en el currículum. I si no ho creieu així, parleu amb els especialistes. Tot és imprescindible i no poden passar de curs si no saben allò, això o açò. I si tenen un 4,9, no pot ser un 5 i han de repetir.
No estaria malament si pensàrem més en què volem de la nostra joventut. De veritat que totes les persones que aproven l’ensenyament obligatori dominen per igual les dues llengües oficials? De qui és la responsabilitat?
A l’etapa d’educació infantil pot ser que estiga globalitzat l’ensenyament, com la mateixa vida, però i a la primària i la secundària? El batxillerat, realment prepara per a la universitat? I la universitat, per a què prepara? Quin tipus de científic volem? Hitler en tenia els millors? Aquest és el model?
És més important saber-ne molt o l’empatia? És millor tindre un títol o no posar els peus en el seient de davant perquè s’embrutarà qui vinga a continuació? És compatible? En fi, són temes per a dialogar.
Foto: Una de les fontetes del jardí de la jove molt rica. Cascada. Guinea Equatorial. Jan Ziegler del banc de fotos de Shutterstock. Cedida per Visualgràfic. Algemesí (la Ribera)