Un país d’històries (XXVI): Una Palestina de fa temps!

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Ramadan Khalil Hassan El Ghamry . Jules, PALESTINA – València (l’Horta) 

Hussein era palestí, una nació sense estat com passa en molts lloc i molt més del que pensem, amb grups importants com el seu, els saharauis, els tibetans, les tribus americanes o els kurds entre altres i en tots els continents. Històricament ocupaven el seu territori amb fronteres sinuoses i moltes ciutats-estat autònomes amb pressions del poderós imperi romà en l’època que vos contaré. En aquest període, Pompeio acabà per annexionar-se eixes terres en les seues campanyes contra Síria. Ací varen trobar la col·laboració d’Herodes el Gran, pragmàtic rei jueu que comprengué que es vivia millor sent un regne client de Roma que contra ella com passa en l’actualitat de forma similar amb molts països colonitzats.

En aquesta època de contínua convulsió és on Hussein es va fer amic del romà Simon, un soldat poc convençut de les conquestes de l’Imperi i amb ganes d’aprendre cultures i costums dels llocs on anava el seu cònsol i la legió corresponent. En tots els llocs hi ha persones estranyes.

Evidentment cadascú vivia en la seua comunitat respectiva, però sempre buscaven l’ocasió per a trobar-se tot i que fora en horaris intempestius, llocs ben singulars i circumstàncies incomprensibles. Eixos contactes feren que per un costat tingueren amistats comunes dels respectius grups de pertinença, però també les crítiques i inclús l’odi d’aquells que estaven plens de tòpics i estereotips contra els altres, tots ells molt nacionalistes però poc sobiranistes.

En una d’aquestes eixides mig secretes, es varen trobar amb una caravana que venia d’Alexandria, i aprofitaren per compartir una llarga estona de converses. Així, feren amistat amb una representació de valencianets que tenia la seu principal en una barraca del Realó, molt a prop d’Alcàsser, i on hi havia persones de Calp, Llaurí, Sumacàrcer, Callosa d’En Sarrià, Guardamar, Atzeneta o Alcalà de Xivert. Uns en valencià, i uns altres en àrab i llatí, estigueren parlant de l’Horta de València, del riu Tíber a Roma i el Rubicó al nord-est d’Itàlia, del desert de Negev i dels Alts de Golan a Palestina. I entremig, de gastronomia com la fideuà, la paella, l’arròs al front, coquetes de dacsa, conill al tombet o pilotes de putxero i d’alguns monuments i paratges naturals. I sembla mentida, però quan les persones es volen fer entendre, s’entenen.

I així passaren una bona estona fins que arribaren a Jerusalem. A les seues portes, hi havia una bona colla de romans demanant papers i regirant tot allò que passava a la ciutat santa. A punt d’entrar, els soldats varen sentir que la xica jove alcassera li deia a son pare:

–          Mira els núvols, van darrere nostre! -i continuava…

–          I què xicotius que s’han fet aquells arbres! Abans, quan hem passat al seu costat, eren molt grans!. I seguia…

–          Aquestes muralles ara sí que s’han fet enormes i no com fa una estoma que quasi no es veien! Pot ser, han menjat els arbres d’abans i per això han crescut?

I els soldats es pixaven de risa perquè gràcies a l’assessoria de plurilingüisme entenien el valencià. I un d’ells s’atraví a dir-los a família alcassera:

–          Però no els dona vergonya tindre una filla així! Com pot ser que a la seua edat, no sàpiga que allò que abans era gran i ara s’ha fet xicotet i a la inversa, és perquè estaven a prop i ara estan lluny i al revés! Serà tontolinaina i bajocona aquesta xicona!

I la mare els va contestar:

–          Acabe de portar la meua filla a un metge de Jericó. Abans era cega i ara ja pot veure un poc.

I així és com passa moltes vegades en la vida real. En ocasions classifiquem a les persones per algunes conductes o comentaris que sentim sense tindre tots els detalls de la situació. Unes vegades de forma espontània i en altres ocasions induïts per mitjans de comunicació que tenen els seus interessos.

Històricament ha passat perquè les persones eren analfabetes i era difícil difondre les notícies. Actualment, quan la majoria de la població està alfabetitzada al nostre país, al Regne d’Espanya i a Europa, continua manipulant-se la consciència de la gent. Ara s’oculta informació de forma deliberada, i inclús es creen notícies falses o enganyoses de forma oral i per escrit amb la intenció premeditada de guanyar econòmicament o política, utilitzant i manipulant informacions que no sempre es poden contrastar o és molt complicat. Si a més afegim el ritme accelerat de viure que tenim, sovint podem caure en distorsions de la realitat provocades per aquells que tenen poder per a fer-ho. I per a ajudar-los sempre estan els fariseus en aquesta història o els botiflers en altres. Canvien de nom, però no d’objectius. Per això, una educació crítica cada vegada és més necessària en una època on qui te màsters i doctorats significa ben poc o a llarga distància d’un batxiller dels d’abans.

Foto: Ciutat de Jerusalem. En primer plànol la mesquita d’Umar, símbol reivindicatiu de dos estats independents: Palestina i Israel.Maria José Roig Fabra

Un país d’històries (XXV): Un anacoreta a la Ribera