Un país d’històries (XVII): La dona del sac visita el Vinalopó Mitjà

Enric Ramiro Roca amb la col·laboració d’Elena Sánchez López i Maria José Monpeán Mejías

Al Vinalopó Mitjà, es vivia i es viu molt tranquil·lament: bona terra, vi, mistela, bon raïm de taula i la increïble varietat d’Aledo, impressionant marbre i pedra natural, comercialització d’espècies i fabricació de sabata. Però temps enrere molt enrere, un personatge sinistre provinent de ponent va aterrar a la comarca i allí s’instal·là: la dona del Sac. Rodava per Elda i Petrer, Novelda, pels Fondons, per l’Alguenya i el Pinós, altres dies per Asp i Monfort, o per la Romana i Monòver, tant s’hi val!. Li agradava explorar la vall i es dedicava a entrar i eixir de les coves, pujar a al santuari de santa Maria Magdalena de Novelda, visitar les torres de l’església de l’Alguenya els diumenges de mercat, el Cabeço de la Sal del Pinós o la Carrasquera de La Romana. Era una gran gastrònoma i recorria festes populars i restaurants per a gaudir de les gatxamigues, les fassegures, gaspatxos, el giraboix i l’arròs en conill i caragols. Però sobretot, li encantava pujar a la Penya de la Mina, el cim més alt de la serra de l’Algaiat, des d’on divisava els pobles pròxims.

Esta dona malèfica era parent d’Àrtemis, deessa dels llocs naturals i la caça que, junt al seu germà bessó Apol·lo s’havia enfrontat a monstres i gegants. És per això que la Dona del Sac lluïa una estatura gegantesca i tenia una força descomunal, sempre carregada amb el típic sac de xiquets i xiquetes malcregudes nugat amb un sogall.

– No tinc horari i estic preparada les vint-i-quatre hores del dia, disposada a assetjar qualsevol família. Esta estada forma part de la meua formació inicial i Àrtemis, després anomenada Diana pels romans, m’ha enviat a fer les pràctiques a esta comarca, al temps que aprenc el valencià superior de la Junta Qualificadora. D’eixa forma, puc entendre a totes i tots, i no tan sols als grecs que al nostre país n’hi ha pocs.

La meua maldat no coneix límits. Aconseguisc enganyar als menuts de les mil i una maneres possibles, després d’haver observat el seu comportament. En ocasions els atrac amb rotllets d’anís, perusses, bambes, coca bova o golosies diverses com si estiguérem en una societat de consum. En altres ocasions, amb la banda de l’Alguenya i el color de les carrosses, propagandes diverses o amb WhatsApp i pocs se m’escapen.

A l’estiu, visc a l’horta, al Castell de la  Mola, on guarde una gran col·lecció de sabates d’Elda, totes de la talla de mostra, la 37. Quan agafe algú, el nugue de peus i mans a una cadira i comence a provar-li sabates. Si les sabates són massa grans, aleshores estire i estire i estire els peus fins que donen la justa mesura. Si pel contrari són massa xiquetetes i se n’eixen els peus, els aprete i aprete fins que càpiguen. En qualsevol cas, deixe les sabates ben ajustadetes.

– I quan donen la mesura exacta?

– Doncs agafe unes sabates amb cordoneres i les nugue ben, ben fort. D’eixa manera sempre tinc entreteniment.

–  Fa temps que no sabem res de tu!

–  És de veres. Un bon dia una xiqueta em va donar un xanglonet de raïm d’Aledo i em vaig tornar una bona persona, amb el meu caire crític com pertoca. Així i tot, encara hi ha gent que pensa que continue passejant-me i intentant fer por als xiquets i xiquetes. Pregunteu i veureu.

Així com la Dona del Sac, moltes persones intenten que ens acoblem als seus desitjos i ens estiren o ens estrenyen les ales perquè ens adaptem a ells i elles. I a sovint, quan estem a l’altura de les circumstàncies, just ens canvien de sabates, d’opinió, d’observació o de normes. Hem de ser conscients que no podem acontentar sempre.

És per això que cal fer el nostre camí i no adaptar-nos a cap sabata, ni consentir que ens estiren o ens estrenyen en contra de la nostra voluntat i de la nostra flexibilitat. Això no és incompatible en relativitzar algunes actuacions i posar-nos en el lloc de l’altre per a comprendre’l millor si així ho desitgem. L’empatia és una gran virtut i ens ajudarà molt a tindre una millor convivència.

 Foto: Santuari de Santa Maria Magdalena des de la torre del Castell de la Mola. Novelda (Vinalopó Mitjà). Elena Sánchez López

Un país d’històries (XVI): Visita a les cascades del Niàgara