Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Gianpiero Pelegi (originari d’Allerona, Terni-Itàlia i resident a València)
El País Valencià és un territori ric en tradicions de tota mena i que venen de molt lluny en el temps. En el camp de la literatura hi ha escriptors que s’han preocupat de recollir rondalles com Enric Valor però també molts estudiosos, contacontes i mestres que han aportat contalles de la majoria de les comarques valencianes fins l’actualitat.
El gran ventall del mostrari valencià és considerable i entronca amb les criatures mítiques de moltes cultures. Tenim els bubotes en la seua majoria inventats per la creativitat humana com una mena de fantasmes artificials, i els monstres amb un bestiari fantàstic a més dels sempre presents dimonis i altres presències inquietants.
Però possiblement siguen les dones d’aigua les més interessants. Com assegura l’estudiós Francesc Gisbert, eren esperits femenins sempre associats a un lloc concret, un ull, una font, una barranc.. amb un corrent d’aigües dolces que causaven alegries i maldecaps. I de totes elles tenim una de ben especial al nostra país: la Joanaina.
Lluna era de la Font de la Figuera i mai havia vist la mar, i això no podia continuar. amic Gianpiero, natural d’Allero al Terni en Itàlia, una persona molt cosmopolita i afable per a que l’acompanyara. Agafaren el carro i xino-xano emprengueren el camí cap a la Marina. En cada lloc que feien nit, els agradava fer un bon barret amb el veïnat i compartir històries i llegendes. Travessaren per la vall que hi ha entre la Serra Grossa i la Serra de Mariola, i per les valls de Planes, Gallinera i Ebo, arribaren a la Serra de Segària i d’allí vorejant el Montgó divisaren Xàbia que era la seua destinació final. Foren uns dies meravellosos, però tant i tant els parlaren de Constança, la germana de sant Vicent que vivia a Teulada, que decidiren allargar-se i visitar-la.
Només conéixer-la, feren bé de sopar i gaudiren d’una marineta i blanquet per a començar, i unes coques de dacsa i pilotes de putxero per acabar, a més de la infusió de timó i una copeta de mistela que era obligatori. Tant alt va ser el nivell d’acollida que el jove Gianpiero no pogué evitar dir:
– Mamma mia quant’e buono! (Mae meua, que bo que està!)
En la conversa, Constança els va parlar de com el seu germà havia fet el miracle de la Font Santa. I fet i contat, amb el dinar reposat i el sopar passejat, la parella es va decidir a anar-hi malgrat que l’amfitriona no els ho aconsellava massa a eixes hores del capvespre.
– Estar ací i no anar a la Font Santa no té perdó -va dir Lluna. Després de tant de camí, un poc més no importa -afegí Gianpiero.
I així va fer la jove i inconscient parella d’amics. Només arribar varen beure de la miraculosa aigua que eixia gota a gota de la font amb una fulla d‘olivera sobre la roca, per canó. Però al moment se’ls va aparèixer la Joanaina, bella, misteriosa, seductora, i màgica en la nit tel·lúrica de sant Joan i els va tocar al muscle amb una veu melodiosa i hipnotitzadora que els deia:
– No mires enrere! No mires enrere !No mires enrere!
I així ho feren fins arribar a Teulada, on els estava esperant Constança que els abraçà.
Constança i Teulada van lligades en la història i la vida del pare Vicent. Amb tota seguretat que el nostre emblemàtic sant la va visitar i feu brollar aigua a la Font Santa, camí de Moraira. Aquetes tradicions conformen el llegat cultural i popular del nostre poble i són molt importants per a fonamentar les tradicions. La taumatúrgia del pare Vicent ens ajuda a entendre la vida i la concepció de les nostres tradicions.
Necessitem saber i ens cal entendre què hi ha al nostre darrere i al nostre davant per a caçar els anhels, els afanys i les esperances del futur. Els missatges derivats de les tradicions populars enriqueixen la nostra cultura ens ajuden a millorar i d’entendre el present. Recuperar la memòria històrica et ens pot convertir en estàtua de sal, però oblidar-la és balafiar gran part del nostre passat.
Només es pot viure plenament quan hi ha curiositat per tocar, per les textures, melodies, sabors i aromes de la vida. La inquietud del coneixement, el mirar a tots els costats, experimentar a cada pas i plantejar-nos dubtes i reptes. Bevem del passat, estimem el present i construïm el futur.