Un país d’històries (LVI). Un gos independent

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Júlia Morales Timoner. La Nucia (la Marina Baixa) i Manel Morales Sánchez. Altea (la Marina Baixa)

Al pare de Jesús li dien Jesús. I al pare del pare de Jesús li dien Jesús. I al pare del pare del pare de Jesús li dien Jesús i així un muntó de vegades més fins a perdre’s en els temps. Això sí, tots havien viscut a Altea, menys l’última generació que se n’havia anat al límit entre el Cabanyal i la Malva-rosa per sempre més i anaven a comprar sempre al seu famós Mercat del Cabanyal que en realitat és al Canyamelar, però els dos són poblats marítims.
L’últim Jesús feia poc que s’havia casat amb una musulmana de pantaló vaquer, melena negra i ulls i llavis pintats. La xica mai havia portat hiyab durant la vida diària, però tant i tant va sentir la problemàtica a través dels mitjans de comunicació sobre compatriotes seues de religió, que un dia se’l va posar per sempre i va decidir a anar a la mesquita de forma regular.
Per a ella era un signe de rebel·lia i feminisme front una societat que per molt de valencià que sabera i per moltes costums que compartira, sempre la considerava forastera. A més, li significava un signe d’identitat cap a les seues arrels. Unes arrels que molts del qui la criticaven, volien per a ells. O només hi havia una forma de ser valenciana?, es preguntava una i altra vegada.
El cas és que Jesús o Jesu com li deia Sàbila, encara festejaven i tenien temps per a gossos i altres coses. Es per això que, es compraren ni més ni menys que un dobberman. L’animal era, com tots els de la seua raça, gran, ferotge, musculós, fidel i molt amant de les seues possessions. A ella no li feia molta gràcia però l’amor tot ho pot, o quasi tot.
Un dia, Pistatxo (que així li deien al gos) va emmalaltir no es sap de què. Immediatament el van portar a un veterinari molt famós d’Altea al que havien anat sempre, i li va receptar oli de fetge de bacallar, una beguda que només olorar-la et pot fer caure de tos.
Jesús, com ja s’imaginava la reacció de Pistatxo, tots els dies l’agafava entre les seues cames molt fort, li obria la boca i li donava un parell de cullerades de tan exquisit beuratge. Tot siga per la salut. L’animal, tots els dies, intentava desfer-se’n de la pressió insuportable del seu amo però no ho aconseguia. Tanmateix, el 14 d’abril (dia de la República, per cert) va aprofitar que Jesús estava mirant el seu Llevant per la tele (so TV futbol), l’equip de futbol que portava en la sang, quan li va pegar una “culà” i va tirar el xarop i la cullera, vessant-se l’oli de fetge de bacallar pel pis.
Però el més sorprenent va ser que als pocs segons, el gos va tornar sobre el seu trajecte i va començar a llepar, llepar i llepar aquell desagradable, pudent i inaguantable xarop fins a deixar el pis més net que una patena.

Moltes vegades no hem de pressuposar que agrade o no agrade qualsevol xarop, medicina, fruita, menjar, costum o lliçó si no l’hem tastada. A sovint una bona companyia, música, moment o mestre concret, poden fer meravelles sobre els nostres gustos.
Igualment, no hem de pressuposar que al gos no li agrade el xarop i que com no el voldrà prendre, l’hem d’agafar fortament entre les cames i obrir-li la boca o castigar-lo. Segurament una paraula amable, una demostració d’estima i unes formes correctes ens podrien obrir moltes portes. I si no ho fan, no serà per culpa nostra. És per això que una bona metodologia ens conduirà més fàcilment al nostre objectiu, si aquest no és la confrontació perquè sí o perdre el temps perquè també. Però de vegades pot ser molt difícil.

Foto: Passeig marítim de la platja de l’espigó i al fons el Penyal d’Ifac i el Morro de Toix. Altea (la Marina Baixa). Manel Morales Sánchez. 

Un país d’històries (LV): Què t’has cregut?