Terres del Sénia

ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I

Ara que ja hem passat part del coronavirus i hem entrat al desconfinament que segons sembla ha de ser esglaonat, hem pogut llegir llibres i articles, que en condicions normals, mai haguéssem tingut l’ocasió de llegir-los. Un d’aquests es el del nostre contertulià de la Jaume I , canareu per mes senyes Josep Sancho, que per la seva reivindicació territorial, entre més coses, val la pena reproduir, i ho fem a continuació.

Hi ha gent que diu que Alcanar no es de les terres de l’Ebre . Però jo, des de casa resseguint la llarga avinguda veig el verd dels tarongerals el blanc de Les Cases, i el blau tranquil del port natural dels Alfacs . I allà, al fons, marronosa, feréstega i salvatge, la Punta de la Banya. I el blanc mediterrani de les salines, de la casa de les Salines. Tanta volta que pegues per anar-hi i tan prop que està. Ara, amb el confinament, la mirava més, cada dia, Punta de la Banya, Trabucador esborrat, ja es l’illa de la Banya?

Atinant mes cap al nord, per damunt dels terrats del poble, fent puntetes, es veuen les crestes del Montsià. Deu ser la Molacima? No ho sé , no soc cap expert . Però diuen, els que en saben, que li diuen així, perquè del meu poble – i també dels altres- fa l’efecte que ho es el cim, però no, no ho es. Tot i que , ja se sap, les muntanyes es mostren, tot depèn d’on les mires. Ara, sigui com sigui, des d’allà si que es veu la Banya. I des de dalt de tot el Delta sencer, desplegat com un full de paper

Mirant mes cap al nord sobretot al mig del poble, el campanar, trencat per un llamp ja fa uns anys. Coses de llegenda. I la Serreta, els últims dominis del Montsià, allà on es fa catxet, catxet. Del Montsià si que tots estem d’acord que en som, si no de la comarca inventada, almenys de la serra. La serreta d’Alcanar, com la de tots els pobles que en tenen, té les seves llegendes. Antigues històries de coves i gitanes.

També molt a prop, mirant cap a l’oest aquí mateix hi ha el Puig de la Misericòrdia , Sant Sebastià, patró de Vinaròs. Tanta volta que pegues per anar-hi i tan a prop que es veu i que està . I darrere, molt mes lluny, comencen a començar els Ports. En majúscula també no els de Tortosa i Beseit sinó més els de Morella, Vilafranca, Ares i Castellfort. Tot i que ben pensat , son tots els mateixos.

I tornant a mirar a la mar, allà a l’altre fons, es veu Peníscola. I la serra d’Irta vol dir que entremig hi ha tota la terra del Sènia, que amb l’aigua d’abril, tornava a baixar, i tornava a ser riu, com en vells temps del Regne i del Principat. Es la comarca que encara no s’ha dibuixat en cap despatx oficial. Però que està allà, que existeix en la vida quotidiana de la gent .Llavors, des de casa, torno a mirar a un horitzó i a l’altre, a la mar i a la muntanya i penso que devem ser de l’Ebre i devem ser el Sènia . Del Delta als Ports i del Montsià a Peníscola.

Cabòries dels temps de confinament.