TOTES I TOTS SOM VINAROS / CECILIA PASTOR
Deia aquell cèlebre conte de Monterroso que, quan va despertar, el dinosaure encara era allí. Supose que ens passa a tots que ens despertem somiant que el monstre s’haja esfumat. Fins fa molt poc, el monstre es deia Covid, i com la realitat ha tingut històricament la capacitat de superar a la ficció, ara la pandèmia comença a semblar-nos una anècdota històrica, però el monstre segueix entre nosaltres, amb unes altres cares i un altre color, com si en comptes d’un dinosaure fos un indesitjable monstre que va adaptant-se i amagant-se per a sorgir quan troba convenient.
La violència és un d’aquests monstres que està molt present en el nostre planeta dia a dia. Vivim en un món que exerceix la violència cada dia, qualsevol, en qualsevol lloc del món. Nou són el nombre de dones que han mort per violència masclista, violència de gènere des que va començar el 2022, un nen d’onze anys ha mort el diumenge tres d’abril a les mans del seu pare, un maltractador denunciat. Denunciat per la seua exparella. La violència contra les dones pel fet de ser dona i la violència contra els seus fills i filles és una violència que persisteix de manera esgarrifosa. En un món violent qualsevol dia el trànsit es fa insuportable; la paciència s’esgota i comencen els crits, insults i amenaces. Fins i tot, amb agressions físiques. Aquest és el pa de cada dia en qualsevol ciutat del planeta terra.
Vivim en un món complex; competitiu, desigual, injust;violent, això no obstant, cap succés fa que canviem en la nostra manera de pensar i actuar contra nosaltres mateixos i amb l’escenari on vivim. És a dir, continuem sent depredadors i detractors del nostre propi sistema i després volem posar-nos com a exemple civilitzat i intel·ligent davant un món que nosaltres mateixos estem destruint. En fi, ja gairebé cap del que passa em sorprén, el que en aquests moments està ocorrent en el món. Guerres, èxodes, depredació, canvi climàtic, absència de valors, pensaments intoxicats, on els actors humans es disfressen o es maquillen d’éssers perfectes, convertint-se en jutges dels defectes dels altres; això no obstant, sense mirar-és a els mateixos. “L’estupidesa humana, és l’arma més destructiva de l’home, la seua més devastadora epidèmia, el seu luxe més costós”(Paul Tabori)
La violència econòmica és una altra forma de violència que pateixen milions de persones en el món. La muntada de la inflació i la muntada de preu en productes bàsics per a l’alimentació de qualsevol família fa que augmenten les dificultats per enfrontar la vida diària. El cas és que, mentre ha estat pujant la llum, el gas, el combustible i l’oli, hem estat impotents espectadors i espectadores. No és, ja que omplir el dipòsit coste gairebé el doble que fa un any, sinó que molt poca gent pensa a omplir-lo fins dalt, vull dir que els qui hi han d’omplir-lo prefereixen deixar de conduir,o es veuen obligats i obligades. La llum camina més pels núvols que mai. La garrafa d’oli de gira-sol que compràvem fa només unes setmanes per vuit euros, està ara a més del doble, de manera que molta gent fregeix ja amb oli d’oliva, o ha deixat de fregir perquè està literalment fregida.
El cas és que cap cosa m’ha impactat tant en els últims dies com la muntada del preu del pa, el nostre de cada dia, encara que siga el més barat. També la seua muntada, percentualment, ha estat una passada, encara que s’entenga perquè és una altra última baula de moltes cadenes. El pa és un símbol en si mateix, perquè el seu propi nom és una metàfora d’aliment. El pa que ens tirem a la boca. El pa dels nostres fills. El pa nostre de cada dia, déiem quan el pa era pa de veritat. Al pa, pa. El pa que portaven els nens i les nenes sota el braç. Les penes amb pa són menys penes. Fa ja molt que el pa va deixar de tenir bona premsa, com els va passar a la llet i als ous, als quals els han crescut els nans perquè avui sembla que tot és dolent excepte el que venguen aquestes cadenes internacionals de menjar ràpid, que tenen pans, llets i ous perfectament plastificats i han de ser glòria beneïda. El pa ha pujat i era l’últim que quedava per augmentar el preu. Fins ara no ens hem adonat totalment de com és de grossa la crisi que ja tenim damunt. Però encara sort que no sols de pa viu l’ésser humà.