Què és una llengua oficial?

Associació Cultural Jaume I

El que ara coneixem com a llengües oficials dels Estats, és a dir, quelcom tan identificatiu com la bandera que els represente no ha estat cosa de sempre, no té un antic referent històric i no és un element inamovible, per més que en forme part de manera intrínseca i siga comunament acceptat.

De fet, no fa més que uns vint anys, de llengües oficials n’hi havia ben poques al mon, no aplegaven accent i en canvi, ara n’hi ha més de dues mil. Cal recordar els processos de colonització que les han fet créixer de manera antinatural, com a l’eina política imprescindible per consolidar el procés d’aculturació dels pobles envaïts i dominats. Així es van implantar l’espanyol, el francès i l’anglès com a llengües oficials en diferents estats del continent americà, només per posar un exemple il·lustratiu. En altres casos,evidentment no sagnants, la denominació d’oficial s’ha fet amb la voluntat de salvar una llengua que es trobava en perill de desaparició. Als Països Catalans, segons la llei espanyola, de llengües oficials en tenim dues: la pròpia i la imposada,que mal conviuen en una situació de cooficialitat. En la pràctica, però, és ben conegut que mentre la imposada va guanyant espais d’ús, la pròpia experimenta retrocessos de gran envergadura. D’ençà dels anys 90, a les terres de l’Ebre, una de les zones on el català gaudeix de més bona salut i amb la qual la nostra comarca comparteix variant lingüística, l’ús ha baixat de més del 90% a un 70%. I no cal parlar de la resta de territori perquè hi ha zones on no aplega al 40%. Això sí, i és el més preocupant, on millor es conserva és en les zones menys habitades, naturalment zones rurals, cosa que ens porta a la memòria el llibre del sociolingüista castellonenc,Vicent Pitarch, que en la dècada dels 80, parlava de la rusticitat del català, és a dir, que només a comarques no necessitava respiració assistida. Perquè no ens enganyem, tot el que les institucions han fet en matèria de normalització lingüística no ha anat més enllà d’atendre l’ idioma igual que s’atenen els malalts a la UCI, amb els resultats que tothom sap pel que fa a l’estat de la llengua. En l’actualitat, tenim una societat multilingüe ja que la vinguda de migrants fa que puguem parlar d’un context lingüístic que abasta al voltant de 300 llengües. Certament un mosaic amplíssim en el qual l’amazigh i l’àrab ocupen el tercer i quart lloc. Després hi ha la població d’origen rus, que sovint parla llengües diferents, mentre que entre la xinesa es dona el cas que , de vegades, no s’entenen entre si. I què fan, o més ben dit, què fem per comunicar-nos-hi? Una majoria amplíssima els parla en castellà, l’altra llengua cooficial que, en la pràctica, funciona com a única oficial, atès el menyspreu que, començant pels parlants autòctons, és a dir, nosaltres, el desconeixement dels nouvinguts, i la pressió política de l’Estat i els seus acòlits fan que la llengua pròpia, per més cooficial que siga, esdevinga gairebé invisible i per tant, innecessària. S’ha constatat que, arreu del mon, un 10% de les llengües agonitzen, un 40% ja no es transmeten al fills,per tant, també agonitzaran més d’hora que tard i, atenció: un altre 40% encara es transmeten, entre les quals, gràcies a la consciència de sentir-nos encara poble es troba el català, però vista l’evolució no n’hi ha per sentir-se eufòric. Així doncs, quin significat amaga el concepte de llengua oficial? Realment és una pura fal·làcia atès que a les llengües dominants no els fa cap falta per continuar sent-ho mentre que a les subordinades no els serveix de res. Vet-ho aquí!