Presentació del llibre El llarg camí del sol, de Conxa Solans a la Sénia

SEBASTIÀ REDÓ

Ahir dijous es va presentar una obra de l’escriptora vinarossenca Conxa Solans a La Sènia.  

Emili Gil, encarregat de fer la presentació del llibre de Conxita Solans a La Sènia, li va dedicar aquestes paraules:

El llarg camí del sol és una novel·la publicada l’any 2022 per l’autora Conxa Solans, que es va consolidar com una de les grans revelacions literàries en haver estat finalista als prestigiosos Premis Josep Pla de l’any 2021. Ja se sap que les obres finalistes moltes vegades són millors que no pas les premiades (que són guardonades, sovint, per factors que no tenen res a veure amb la qualitat literària i més amb aspectes comercials). Aquesta obra que tinc el goig i l’honor de presentar avui, davant de tots vosaltres, és un excel·lent exemple de “la feina ben feta”, i desmenteix la famosa frase dels editors que assegura que “els llibres només tenen tres mesos de vida”. La feina ben feta és feina ben feta, i perdura. En fi, no insistiré en obvietats.

La novel·la de Conxa Solans ofereix una profunda reflexió sobre la resistència i la capacitat d’adaptació humana (ara en diuen resiliència), l’esperança i la recerca de llum en moments d’obscuritat. De fet, el volum comença amb la frase: “Ja feia estona que el crepuscle havia deixat pas a una nit sense lluna” (pàgina 7), és a dir: una nit fosca com la gola d’un llop, fent un clar contrast amb el títol (El llarg camí del sol). D’entrada, doncs, ja tenim els protagonistes que es confrontaran al llarg de l’obra: la foscor i la llum, el taijitu del Yin i del Yang, la dualitat intrínseca de totes les coses, un aiguabarreig etern dels dos principis oposats que regeixen l’existència: Spenta Mainyu (l’esperit del bé o la veritat) i Angra Mainyu o Ahriman (l’esperit del mal o la falsedat), segons el zoroastrisme.

Tenint com a rerefons un context de guerra entre Síria i el Líban, la novel·la narra el viatge físic, introspectiu i personal de la seva protagonista, Anna Riverola, una dona que, des del record de la devastació viscuda (la pèrdua del seu marit, Marc Vives, un prestigiós periodista, assassinat en un atemptat a Beirut), ha de reconstruir la seva vida al costat del seu fill Daniel, tot enfrontant-se a les ferides i nafres del passat. Amb aquesta finalitat se’n van a Alarò (un poblet d’aquells típics, tranquils i “on mai no hi passa res”, i que no és pas l’Alaró de l’illa de Mallorca, sinó un poblet inventat), on mare i fill intenten refer la seva vida i integrar-se en la societat que els envolta. Ella té dificultats en la seva professió, el vesper del periodisme, i viu diverses situacions que li trenquen el vel d’Isis, i a força de cops, decepcions, trompades i destralades, s’adona a poc a poc que la quotidianitat, aparentment monòtona, en la qual viuen és farcida de mil intrigues i traïcions, governades gairebé sempre per la mentida. A més a més, tal i com llegim a la contracoberta del llibre, “al Líban hi ha quedat Jean-Luc, un personatge inquietant que continua interferint en la vida de l’Anna i del seu fill”. I fins aquí puc llegir.

A través d’un estil evocador i amb una prosa precisa i decidida (que inclou diàlegs molt encertats), Conxa Solans, aquí present (em fa molt content que hi sigui), aconsegueix transportar el lector a un univers ple de matisos, on la història personal d’Anna Riverola es fon, i de vegades es confon, amb els esdeveniments històrics que l’embolcallen, l’encadenen i la tenallen. És en aquest punt on l’autora excel·leix, creant un relat que no només és íntim i local, sinó també universal. Cal dir, potser, en aquest sentit, que l’autora als seus escrits sempre reivindica el paper de les dones en la societat i en el món (una reivindicació ben justificada, inapel·lable), i que les seves protagonistes principals sempre són dones, per la qual cosa domina perfectament els recursos literaris més escaients per exposar la visió del món des d’una perspectiva femenina i assoleix, en aquest cas, una trama atractiva, potent i versemblant (que inclou capes addicionals de tensió), amb un final molt impactant que, qui vulgui, haurà de llegir. Magna Mater, ja ho sabeu. La resta són falòrnies.

La novel·la aborda temes com ara la pèrdua, la supervivència, la superació d’adversitats i la recerca de la pròpia identitat, i ho fa amb una sensibilitat que connecta profundament amb el lector. És a dir: té una fondària humana molt remarcable, i això és d’agrair, en un món tan desgavellat i apocalíptic com el nostre (el sistema editorial és un bon exemple).

Alhora, El llarg camí del sol destaca pels personatges ben desenvolupats, l’ambientació rica de detalls, la trama intrigant que enganxa, i també és rellevant pel que fa a la seva estructura narrativa, molt ben travada, que alterna diferents plans temporals, reflectint així el trencaclosques emocional de la protagonista.

Amb una capacitat innata per a crear atmosferes carregades d’emoció, Conxa Solans dibuixa un paisatge humà i natural que es converteix en un personatge més de la història, acompanyant Anna Riverola en la seva travessia incerta i dramàtica.

Aquesta és una obra madura, carregada de simbolisme, passió i aventura, que convida a la reflexió sobre el sentit de la vida i la força de l’esperança, fins i tot quan el camí sembla tallat i/o esgotat. Recordem les paraules de l’amic Josep Vicenç Foix, incloses al llibre Noranta-set notes sobre ficcions poncianes (1974): «els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera».

El llarg camí del sol (amb una suggestiva fotografia de Mariano Castejón a la coberta) té la gran virtut de, diguem-ne, capturar i saber transmetre la complexitat de les relacions humanes, i es presenta, doncs, com a una lectura indispensable per a aquells qui busquen una narrativa amb profunditat psicològica i afectiva, amb grapa, misteri i suspens. És redactada amb una escriptura polida, que, sense dubte, consolida Conxa Solans com a una veu poderosa i, fins i tot, imprescindible dins del panorama literari català actual, més enllà dels reconeixements oficials, o no, que se li puguin fer. I que es mereix, per descomptat.

Endemés, (oh, vanitat de vanitats!), subliminarment hi surt el meu nom, camuflat en dos personatges secundaris: Emili Homar i Pere Gil. Són coses que passen més sovint d’allò que ens pensem, i succeeixen de manera inconscient o subconscient; són correspondències vinculades a un món que coexisteix amb nosaltres però que no arribem a copsar amb els sentits habituals de percepció. Naturalment, quan l’escriptora redactava el text encara no em coneixia, ni tan sols pensava que existís algú anomenat Emili Gil que un dia ventós de setembre de 2024 presentaria la novel·la a la Biblioteca de La Sénia. Són coses de l’escriviure, com defineix el poeta Pons Ponç.

Per tot plegat, agraeixo profundament i de tot cor Conxa Solans que hagi volgut venir i presentar aquesta novel·la extraordinària, aquí, a la Biblioteca de La Sénia, que com tothom sap, és un indret també extraordinari “on allò impossible esdevé possible”, com va afirmar l’encara malconegut alquimista del segle XIV, Arkudtohv Bëis.