Per què som la veu

ESQUERRA REPUBLICANA

Cada 8 de Març se’ns planteja el dubte de com ha de ser la celebració de la diada de les dones. Originàriament anomenada Dia de la Dona Treballadora, pel camí algú va decidir que érem massa modernes per a emprar l’epítet obrer. Potser, també, aquest algú va pensar que com més genèrica fora la celebració més es podria eixamplar la base i es podria donar cabuda a més dones, a més “perfils”, usant un terme més proper al llenguatge de les xarxes, tot i que així es pergue el seu valor obrer originari.

Així les coses, el 8 de març ha passat a ser el dia de la lluita per la igualtat, deixant a una banda el component de lluita obrera. Potser l’error està a voler disseccionar lluites, perquè totes les lluites de les dones, les obreres i les emancipatòries han anat juntes i formen part d’una gran lluita que és la de la dona que vol tindre els mateixos drets que l’home. De la mateixa manera que ara ja sabem que totes les discriminacions, les que són causades per la classe social, les econòmiques, les ideològiques, les ètniques, les d’orientació sexual, les d’edat i tantes altres, s’entrellacen per barrar-nos el pas en el camí a la igualtat. Hem d’estar totes alerta per plantar cara a totes les opressions des de la interseccionalitat.

Probablement, siga precisament la sororitat la pasta que puga mantenir juntes totes les lluites de les dones. El fet de saber-nos diferents, però fermament unides per assolir la igualtat en drets. Una igualtat encara llunyana però també la força revolucionària més gran que hi ha a hores d’ara al món.

Les dones del 2022 hem de ser la veu de totes aquelles que ens han obert camins, vingueren d’on vingueren. No tenim cap obligació de combregar amb la seua ideologia, però hem de reivindicar-les. I el mateix amb aquelles dones que ara mateix segueixen obrint camins perquè les dones ocupem el lloc que ens pertoca, que és el mateix dels homes.

Poc tenien d’obreres la majoria de les sufragistes que provenien de la burgesia i les classes benestants, però són peça clau en la nostra història. Com tampoc tenia res de progressista Isabel de Villena, però la seua Vita Christi va suposar un punt d’inflexió en la literatura que, per primera vegada (i potser en contestació a l’Espill de Jaume Roig) parava atenció en les dones.

No es plantejava fer cap revolució Carmen Vidal quan posava dempeus la gran empresa cosmètica Germaine de Capuccini, però va ser la primera gran empresària valenciana i el seu paper va fer que altres dones es feren avant. En els anys seixanta, aquesta dona de perfil conservador, va plantar un banc perquè li demanava que fora el seu marit qui demanara un crèdit per posar en marxa l’empresa. Ella va fer mitja volta i li va dir «ja vindrà vostè a demanar-me que fem negocis», com finalment va ser.

De famílies benestants eren les primeres estudiants de medicina, com Manuela Solís, primera ginecòloga valenciana.  Els lleva això autoritat o importància en l’avanç cap a la igualtat? En absolut.

D’altres com la primera periodista en valencià Beatriu Civera, sí que van tindre un marcat caràcter republicà i antifranquista. És el cas també de Manuela Ballester, la gran pintora i cartellista que mai ha ocupat el lloc que li pertoca perquè, a més de ser dona, va viure a l’ombra de la seua parella Josep Renau. També va haver de plantar cara la raquetista Emilia Gómez Muñoz, precursora de les dones que hui juguen a pilota, quan l’advertien que aquell joc quasi demoníac era molt masculí i provocava esterilitat. O Matilde Salvador, compositora encara poc reivindicada que es va entossudir a fer una òpera en valencià en ple franquisme. En el cas de l’escriptora i pedagoga Maria Ibars trobem un biaix ideològic que la situa enfront del franquisme i defensant la llengua i, a més, procedent d’una família ben humil de Dénia.

Les dones d’Esquerra Republicana del País Valencià volem honrar-les i homenatjar-les en aquest 8 de març. I ho volem fer sense posar el focus en com pensaven ni on militaven. Ho fem agraint els camins que ens obriren en els seus camps, la música, l’empresa, la plàstica, la literatura, l’esport, l’escola, la medicina i el periodisme. Són huit sectors, però en podrien ser molts més. Amb aquest homenatge volem reivindicar allò que tantes dones, de manera silenciada en la majoria dels casos, han fet per nosaltres.

Però, i el present? És fàcil reconèixer aquelles que ja no viuen i que no són notícia ara mateix. És hora de parlar també de les referents d’ara, del març de 2022. Dones que res tenen a veure amb la ideologia d’ERPV o, si més no, no en sabem què i com pensen. Igual com en el cas de les dones de la nostra història, el nostre present està format per dones molt diferents en la seua manera de pensar, però dones que, igualment, estan obrint camins per a la igualtat i la dignificació del nostre paper en la societat d’ara.

Per això, i digueu-nos agosarades, retem homenatge i volem posar en relleu la tasca de dones imprescindibles que, des de la quotidianitat del seu treball ens situen al capdavant de la investigació mèdica, com Anna Lluch, referent en el càncer de mama o les que tomben murs al periodisme com Victoria Maso qui fa unes setmanes trencava l’estereotip televisiu presentant per primera vegada un informatiu en sabata plana. Com Reyes Martí qui va obrir la porta a les dones en el sector empresarial de la pirotècnia o Isabel Oliver, la pintora que fa decennis que és fidel al seu llenguatge plàstic i pintant la realitat de la dona i els rols que encara hui no es pot traure de damunt. Dones valentes referents en sectors encara hui ocupats pels homes com Anna Montañana entrenadora de l’ACB o Beatriz Fernandez, primera directora d’una orquestra universitària. Dones que fa anys que des del rigor científic recuperen la memòria de les dones, com ara la professora Carmen Agulló i dones que ens fan protagonitzar novel·les com l’escriptora Gemma Pasqual.

A totes, les d’abans i les d’ara mateix, gràcies per ajudar-nos a fer passes de gegant en la igualtat.

Potser fora bo que férem aquest exercici més sovint. Que ens desprenguérem de les sigles —sense renunciar-hi mai a elles— per a reconèixer les referents del passat i del present. Així, només així, serem la veu del futur, si som capaces d’honrar les veus del passat i les del present. En aquesta igualtat que volem i per la qual treballem totes som fonamentals, decisives i necessàries i de totes nosaltres depèn que ho aconseguim.