Paco Vives: “la gent de fora m’ha ajudat a descobrir i apreciar el nostre poble”

EMILI FONOLLOSA

Si haguérem d’escollir un personatge significatiu de la població de Vallibona, de segur que molts coincidirien a assenyalar Paco Vives Pitarch. “Mossén Paco” és el millor exemple del que significa estimar la terra, les nostres arrels i la nostra gent. Als seus 80 anys, és un moment excel·lent per seure’ns una bona estona a casa seua per xarrar  del que Vallibona ha sigut i és per a ell.

Paco Vives va nàixer el 2 d’agost de 1940 al carrer Sant Roc, davant de la capelleta que hi ha dedicada a aquest sant. “Recordo que per a la festa de Sant Roc, feien una foguerada al mig del carrer i nosaltres saltàvem per damunt del foc”.  Als 6 anys la seua família ja es va instal·lar a l’actual casa del Carrer Nou, que era del seu iaio. “Corríem molt de menuts, jo anava sempre als muscles de Ramonet de l’Hostal, una vegada vam baixar corrents per aquí pel Carrer Nou, ara que ho penso, suo, què poc  coneixement teníem!”

Els seus pares  tenien molta relació amb els de Ramoncita “del Sereno” i Teresa “del Campello”. “Ens reuníem moltes vegades, quasi sempre a casa de María Teresa, mare de Ramoncita”. Recorda també mossèn Paco que on jugaven molt era al Calvari, situat on ara està l’Hostal La Carbonera. Ja després de la guerra, ja no va ser el Calvari, però també tenien els xiquets del poble altres llocs on jugar, per exemple, a pilota usant el pany de la casa de Delfín. Se’n recorda bé d’un any, per festes, quan van fer bous al Vall Més Amunt. Un lloc de reunió i joc habitual  era al voltant del Fossar Vell, on estava el cementeri i des d’on avui en dia arranca la rogativa a Pena-Roja de Tastavins. A més, els xiquets com Paco sortien del poble per anar fins a la “volta del barranc”, on hi havia una era i unes roques, “et podies ficar per dins de les roques… anar allí era la nostra excursió típica”. Els xiquets vallibonencs també s’ho passaven molt bé jugant als “patacons”:  es feien de cartes velles, les doblegàvem i les posàvem dins d’un rogle a terra i amb una tella els havíem de treure. També jugaven  als maquis, era el temps dels maquis.

DON MATIES, EL MESTRE

Don Maties Llopis va ser el mestre de Paco Vives, “a escola (l’actual ajuntament), dalt estaven les xiques, que tenien una mestra i baix, els xics, amb Don Maties, que en tenia un fart perquè havia d’atendre des dels més menuts fins als més grans, també en un altre lloc del poble hi havia una classe per a pàrvuls”. “Teníem un llibre que li dèiem l’Enciclopèdia i allí estava tot, totes les assignatures, avui en dia, hi ha un munt de llibres, és totalment diferent”.

ELS CANTS DEL BATRE

Un dels millors records que guarda de la seua infantesa són els cants del batre, “pujava a una estància alta de casa i obria la finestra per escoltar aquests cants que sempre m’han entusiasmat, sentia els cants a les eres, al davant i al prigó, cants en tres llocs diferents i els qui cantaven es picaven entre ells, per veure qui cantava més i millor”. “Era per a mi molt bonic, quan es va acabar el batre perquè es van començar a usar màquines, vaig tenir un gran disgust ja que es van perdre aquests cants”. El batre era motiu de joc també per als xiquets vallibonencs, “pujàvem damunt del trill per trencar millor les espigues i ens arrastraven i segons qui portava els animals si tenia ganes de jugar ens tombava pel terra”. A Paco li agrada encara avui en dia fer broma quan s’acomiada d’algú dient-li: “fins demà, fins al batre, si no este, l’altre” “esta frase es deia molt abans”.

Els vallibonencs nascuts l’any 40, com Paco, han seguit mantenint trobades periòdiques per recordar vells temps enmig d’un bon àpat. Quan van complir 50 anys van fer tres dies seguits de festa.

“DESCOBRIMENT DEL POBLE”

No ha sigut fins ben entrat en anys quan Paco Vives ha “descobert” Vallibona, segons assegura. “Jo no el valorava com ho faig ara, hi ha hagut gent forastera que me l’han fet valorar”. Els quilòmetres de parets de pedra en sec que hi ha al terme vallibonenc passaven pràcticament desapercebuts per a Paco. Tanmateix, un dia es va dir que uns japonesos volien comprar el castell de la Suda de Tortosa, “jo vaig dir, mig en broma, si donen molts diners, veneu-lo! i un tortosí em va preguntar si jo vendria les parets eixes de Vallibona “que són una obra d’art”. Un altre foraster li va comentar una vegada: “estes roques de Vallibona són com si fóra el canó del “Colorado”. “Poc a poc hem anat donant rellevància al nostre poble i a això han ajudat molt les festes, perquè han fet que tornara la gent del poble que havia marxat i així ha reviscolat”.

La gran majoria de cases de Vallibona estan avui en dia arreglades, “amb una filosofia, no imposada per ningú, de fer primer la teulada, després la façana i finalment, per dins, però per dins a poc a poc per això anem arrreglant alguna coseta de tant en tant”. Vol citar Paco paraules de l’arquitecte de Patrimoni Arturo Zaragozá: “el paisatge de Vallibona està igual que quan el botànic Cabanilles  el va descriure i el poble, no té cap casa noble, però tot ell és un poble noble i és que està catalogat com conjunt històric-artístic”.

VOCACIÓ RELIGIOSA

“Aquí a Vallibona hi havia una colla d’escolanets amb seminaristes com els germans Carmona i Paco de Beturina, un dia  mossén José Piñón em va preguntar si voldria anar al seminari i jo amb només 11-12 anys que tenia li vaig dir que no sabia, que li preguntara a ma mare” així recorda com van ser els seus inicis amb el vincle religiós.

En aquells temps, per tant, no sempre s’anava al seminari tenint ja vocació, “la vocació potser et venia després, nosaltres al primer curs en vam entrar 39 i vam acabar només 7, durant els anys un va madurant i es va pensant si continua o s’ho deixa. A més, aquí a Els Ports si volies estudiar, anar al seminari era una porta oberta per continuar estudis, ajudava molt a situar-te en la vida”. Seminaristes com Tomàs i Domingo els diumenges de tarda “ens portaven a berenar al Gorg i d’ahí, per un caminet pujàvem dalt a l’Escala, on jugàvem a futbol, l’únic lloc on podíem jugar a futbol… si no haguera hagut aquest ambient de seminaristes, suposo que jo no haguera anat al seminari”.

DE TORTOSA A JESÚS, PASSANT PER LA RÀPITA

Va ser ordenat sacerdot el 23 de juny de 1963. La seua primera destinació va ser la parròquia  del Roser, a Tortosa. Més tard, un company seu de Vinaròs, Ximo Segura  va demanar que anara amb ell a Sant Carles de la Ràpita. Va estar 7 anys a l’única parròquia rapitenca que hi havia aleshores, la Santíssima Trinitat. Li van encarregar  la creació d’una nova parròquia, Sant Josep Obrer i amb ell de rector, es va construir i inaugurar la nova església. Després ja va ser destinat a Jesús (Tortosa) on porta 20 anys.  De Jesús no diu més que meravelles, “he tingut molta sort, és un poble molt acollidor”. Allí fa 35 anys que es representa un dels pessebres vivents més coneguts en aquestes terres i ell porta molts anys organitzant-lo, “cada any vénen a veure’l 1.500 persones, cada any intento que tingue alguna cosa nova i ara ho fem teatralitzat”.

CAMPAMENTS

Durant 18 anys, cada estiu un bon grapat de xiquets i xiquetes omplin d’alegria Vallibona durant uns quants dies, llevat d’aquest passat 2020. Són els campaments d’estiu que organitza mossèn Paco a la seua parròquia. “Quan jo vaig arribar a Jesús, ja es feia aquest campament, jo vaig suggerir de fer-lo a Vallibona (anaven a diversos llocs) i quan van venir per primera vegada es van quedar entusiasmats del nostre poble, la piscina, el poliesportiu, el Servol, el Turmell, les Roques….”. Els tres alcaldes que han hagut des de llavors sempre han donat totes les facilitats per instal·lar el campament. “Encara que reconeixem que com som crios sempre pot haver alguna queixa de sorolls, el mateix alcalde Juanjo em va dir que “si encara us hauríem de pagar, per l’animació que doneu, féu xocolata, cine, dia del terror… i inviteu a tot el poble, són una festa els campaments!”. “Els monitors dels campaments també m’han ajudat molt a estimar el poble. Tots ells el valoren molt”.

CAPELLÀ DEL POBLE

Tot i que Vallibona no ha sigut mai destinació sacerdotal per a mossèn Paco, aquí ha participat en nombroses celebracions religioses. Va estar uns quants anys pujant poc al poble, sobretot durant la seua destinació a la Ràpita perquè allí estava molt ocupat. “Quan he actuat aquí, ha estat sempre suplint els capellans que baixaven de Morella o venien de Rossell, m’he encarregat de la parròquia vallibonenca intentant donar-li tota la vida possible, en tots els sentits”. Així s’ha preocupat molt de recuperar cants antics del poble, així com celebracions com la del Rosari de les Torxes, que abans es feia a l’octubre perquè les festes es feien per a la Mare de Déu del Rosari. Es va recuperar arran d’una de les rogatives a Pena-Roja, cap al 1984. “La mare de Guillermo, Maria, em va dir que tenien  al poble el guió de la Mare de Déu de Pena-Roja i li hauríem de fer una novena; li vaig dir que no podia ser perquè els capellans de Morella no baixarien cada dia per fer-la, però sí podríem fer un rosari pels carrers com féiem a l’octubre, i així va ser, vam buscar fanalets, la xaranga començà a assajar la música… va ser un èxit i des de llavors es fa tots els anys”.

BENA LITERÀRIA

De sobres és ben coneguda la vessant literària de Paco Vives, com hem comprovat durant molts anys amb els seus articles per als llibrets de festes i l’Esquirolet de Vallibona. “Les comissions de festes em demanaven que escriguera per als llibrets i jo he tingut molta afició a la “ciència-ficció”. Així recorda un dels seus primers articles o contes: “a mi sempre m’havia cridat l’atenció que cap de les dues ermites nostres tingueren fonts, el metge que hi havia, Manolo, va fer un estudi de totes les fonts del poble, llavors se’m va ocórrer escriure un article de ficció sobre “la guerra de l’aigua”, on contava que totes les fonts van demanar ajuda a Santa Àgueda i Sant Domingo, i els dos patrons van decidir que no volien aigua per no aprofitar-se”. Un altre “conte” el va dedicar a la “ferradura”, inventant-se que eixos dos turons que assomen al paisatge vallibonencs són dos gegants que vigilen les Roques. Ha escrit altres contes o “llegendes” vinculades amb Vallibona, com una on narra com suposadament es va fundar el poble i també sobre la rogativa a Pena-Roja perquè “la majoria de gent no coneix l’origen de la llegenda i perquè volia fer constar que la rogativa no és només una excursió”.

El bisbe Enrique Benavent el va nomenar canonge de la catedral de Tortosa el dos d’abril de 2017. “Va ser quan jo ja havia presentat la renuncia al càrrec, els sacerdots en complir 75 anys, tenim l’obligació de fer una carta al bisbe renunciant, però el bisbe va dir que arxivaren la carta i quan em va trucar per dir-me que em feia canonge, li vaig dir que em pensava que em trucava per donar-me la jubilació”. Paco Vives Pitarch serà sacerdot i vallibonenc actiu per sempre, no podem permetre’ns el luxe de què es jubile. Gràcies mossén per tot el que ens ha donat a Vallibona.