TOTES I TOTS SOM VINARÒS
Aquesta setmana volem aprofitar aquestes línies per a parlar d’un assumpte, que cada cop més, està d’actualitat. Fa uns caps de setmana uns veïns de Vinaròs van tenir un bon ensurt quan tres persones van ocupar un habitatge-traster al carrer Sant Francesc. Per sort en poc dies es va solucionar i van poder recuperar l’ús de la seua propietat. Aquest incident ens recorda una realitat d’algunes persones. Alguns polítics aprofiten la situació i la desinformació per fer creure que el govern promou aquesta conductes.
Primer de tot, volem aclarir els falsos mites sobre el moviment Okupa que corren per la ciutadania fruit de la desinformació intencionada pels cercles d’influència dels bancs i els fons d’inversió. És fals dir que ens poden okupar la nostra casa i fins i tot la nostra segona residència, ja que és un delicte tipificat al codi penal com violació de domicili i és la policia qui de forma immediata actua. Així allò que sentim d’alguns polítics com “en tornar de comprar el pa pots trobar-te al carrer perquè hi han okupat la teua casa” o “els okupes li furtaran la seua segona residencia a la platja” és mentida, manipulació, desinformació i fomenta la por sobre la ciutadania. Són mentides que hem sentit a dirigents del PP i Vox per fer pensar a la gent que no està segura i com no, per acusar a Podem com el culpable por protegir-los. Tot mentida.
Per posar tot aquest assumpte en perspectiva i informar explicarem el naixement del moviment okupa. Als anys 80-90 després de la desregulació i alliberació dels contractes de lloguer que va fer Miguel Boyer, un ministre socialista, va aparèixer un moviment de joves que en protesta per la muntada del preu de l’habitatge i el lloguer van okupar edificis emblemàtics ruïnosos. Aquests edificis eren majorment llocs per especular on després d’enderrocar-los havia previst la construcció de grans promocions, per fer un símil en Vinaròs podria haver sigut el Convent de sant Francesc si haguera sigut una propietat privada. Així van aparèixer els centres okupats. Un centre okupat, rehabilitava l’edifici, organitzava xarrades, escola per nens i per abís, cine al carrer, biblioteca, etc. Tot una carta de serveis culturals i socials que cobrien la mancança de prestacions de l’administració. Una revolució que tenia com a principal valedor el mateix barri de veïns. Clar que Podem simpatitza en aquell moviment, qui no.
Durant un temps, aquella protesta va desvirtuant-se i l’acció social que lluïa als centres okupats va anar apagant-se i en molts llocs s’okupava sense cap mena de reivindicació. Però degut la crisi econòmica i la desesperació de moltes famílies el nombre d’habitatges okupats es va disparar a unes xifres inimaginables. Els habitatges okupats en la immensa majoria eren propietats dels grans bancs i dels fons d’inversió als quals l’estat espanyol estava rescatant donant-los 60.000.000.000€ a fons perdut si ningú ho soluciona. Els partits de sempre, lluny de negociar lloguers socials per aquestes famílies, no veu altra solució que fer fora a tota aquesta gent en risc d’exclusió social.
La llei actual defèn als xicotets propietaris amb el desnonament exprés, el problema és la saturació de la justícia. En canvi el missatge dels dirigents polítics continua sent infondre por i marginar encara més si cal a un sector de la població que encara no s’ha recuperat de la crisi, una crisi que els va deixar en una misèria que se’ls ha menjat.