Manolo Milián: “Tarancón hagués estat un gran president del Govern”

 TIAN REDÓ
Escoltar a Manolo Milián és sempre un plaer, una oportunitat de luxe per endinsar-se en la història viva d’aquest país a través de la veu d’un dels seus lúcids testimonis. I aquesta vegada, ho van poder comprovar totes les persones assistents a la conferència que va impartir, dedicada a una de les figures de més relleu i transcendència en la transició democràtica espanyola: el cardenal Vicent Enrique i Tarancón. Una figura fonamental que, tot i el pas del temps, encara genera debat, admiració i reconeixement, i amb la qual Vinaròs manté una estreta i significativa vinculació.
L’acte, organitzat pel Grup de Debat i Recerca Tràngol, va tenir lloc a la Biblioteca Municipal el passat 30 de maig, com ja vam informar a Vinaròs News i va omplir la sala d’un públic atent i entregat, desitjós d’aprendre, recordar i reflexionar sobre la recordada figura de Tarancón. Milián va oferir una panoràmica àmplia, detallada i profundament humana del cardenal Tarancón, des de la seua infantesa a Borriana, on va nàixer l’any 1907, fins als moments culminants de la seua carrera eclesiàstica i del seu compromís cívic amb una Espanya que caminava cap a la democràcia.

El relat de Milián no es va limitar a una simple cronologia de càrrecs i fets. Amb el seu estil proper i rigorós, ens va fer viatjar pels escenaris més decisius de la vida del cardenal: la seua formació al Seminari de Tortosa, la primera experiència pastoral a Vinaròs —on va arribar com a jove vicari, conegut carinyosament com el Vicariet—, el seu pas per Solsona, on va ser ordenat bisbe i on la pobresa i la injustícia social el van dur a escriure la valenta i polèmica Carta Pastoral El pan nuestro de cada día, tot un crit de denúncia i compromís cristià amb els més desfavorits. També va recordar la seua etapa a Oviedo, immers en la dura realitat dels miners asturians, i finalment el seu nomenament com a arquebisbe de Toledo i després de Madrid-Alcalà, càrrecs que el situarien en el centre neuràlgic del canvi polític i religiós de l’estat espanyol.
En aquell escenari d’incertesa i esperança que fou la transició, Tarancón va saber exercir un paper clau. Amb un tarannà dialogant, una ferma convicció democràtica i una gran preparació intel·lectual, es va erigir com a pont entre l’Església i la nova Espanya plural que començava a obrir-se pas. Tal com va assenyalar Milián amb rotunditat, Tarancón, per les seues qualitats personals i visió d’estat, hauria pogut ser un gran president del govern.
El discurs de Milián, com és habitual, va destacar per la seua estructura clara, la solidesa dels arguments i una gran capacitat per connectar amb el públic, independentment de la seua ideologia. Amb la seua veu contundent, va desplegar no sols coneixements, sinó també vivències pròpies, algunes viscudes des de la primera línia. Tot plegat, fent gala d’una formació humanística envejable, amb arrels grecoromanes i una cultura política i literària que el converteixen en un orador excepcional. El seu esperit crític envers la situació política actual, lluny de la militància de partits, aporta una visió honesta i desacomplexada.
Un dels moments més emotius de la vetllada va ser quan Milián va anunciar la seua voluntat de fer donació, en els propers mesos, del llegat documental i personal del seu oncle, Mn. Manuel Milián Boix, així com del seu propi llegat, a les ciutats de Vinaròs i Morella. Un gest que representa no sols una mostra de generositat, sinó també un compromís amb la memòria col·lectiva, la cultura i el patrimoni històric de la nostra terra.
Després de quasi una hora i mitja de dissertació intensa, rica en continguts i plena d’arguments, personalment, només vaig pensar unes paraules senzilles però carregades de significat: Milián dixit.

El cardenal Vicent Enrique i Tarancón, vist per Manuel Milián