Losar Ortí Meseguer, la vallibonenca més “veterana”: 102 anys

EMILI FONOLLOSA

Va ser el 30 o el 31 de desembre de 1.921 quan va nàixer Losar Ortí Meseguer, amb aquest dubte començàvem una entretinguda xerrada de mitja hora llarga, davant de la Residència Hogar Sant Sebastià de Vinaròs, seguts en un banc i en un assolellat dia de maig, molt ben acompanyats del nebot Rafael i els seus nets Anna i Edu. “Ma mare em deia que era el dia 31 però a tots els carnets està el 30, conta que devia ser el 31 però en anar a fer els carnets s’enganyarien d’un número, a mi m’és igual el 30 que el 31”.

Losar, que tenia una germana, Lupe, més gran d’edat, es va casar amb Eduardo Pla Serret, el qual va faltar fa més de 20 anys i només va tenir un fill, Eduardo Pla que ens va deixar fa  vora 5 anys. Encara que ella diga que ja ha viscut prou, té més motius per continuar fent camí amb l’estima que li tenen els dos nets fruit del matrimoni d’Eduardo amb Lola Segura,  Anna i Edu, a més de la besneta Aitana i la resta de família.

No volia complir el 102 anys, “no voldria arribar-hi, ho demano tots els dies, què faig en este món?”.

El 18 de juny passat va fer 4 anys que va ingressar a l’Hogar Sant Sebastià. Fins aquell moment es valia “per al que era menester, igual pintava, com feia qualsevol cosa, tot el que es presentava i avant, fins al 100 anys no em passaven molts per davant, em valia per a tot”. Tot i estar ja a la residència, inicialment cada dia anava al seu pis del carrer de l’Àngel de Vinaròs, “igual pintava com fregava, però va vindre la pandèmia i es va acabar tot, ens van tancar un any i vam perdre un poc l’”oremus”. Ella no es va salvar de patir el covid però “no vaig notar res, ni un refredat, venien dos infermers a la residència, un de Vinaròs i un d’Oropesa, que no se sap lo que valien, m’escoltaven, ens cuidaven i sempre em trobaven bé,  però no ens deixaven sortir”. La rutina de Losar, abans d’anar-se’n a la residència passava per viure a Vinaròs d’octubre al juny i passar tot l’estiu a Vallibona,  “quan va faltar mon fill, ja no vaig tornar al poble, encara que allí era on estava millor”.

A la seua edat, ben bé podria dir que els anys no passen debades i que ja li falle molt el cos, però no, diu que només està una mica fluixa de les cames i en la vista, encara que segueix mirant la tele, però “veig un poc borroses les cares”. Ara ja no es troba en forces per passejar pel poble, “podria arribar al pis, però tota sola no aniria, tindria temor de caure”.

Està molt a gust a la residència, “hi ha molta neteja, totes les dones i els homes van molt nets”. Allí porta una “vida normal”, com diu ella, “anem a missa, desdejunem, dinem, un ratet xerrant…” És de bon tros la/el resident més veterà.

De la seua infantesa, recorda que “jugàvem a quatre “tontades”, com les cartes, amb carretes, un carro amb quatre potetes… anàvem pel carrer i la plaça del metge, no teníem res, no com ara que tenim de tot”. Recorda especialment Ca El Garxo i la Cooperativa de dalt i la de baix.

Al riu baixava molt, “el riu era una riquesa, a les casetes de Guillermo, hi havia un toll molt gran i baixava l’aigua, no com ara, allò sí que era riu… el toll de la Canal allò era una mar, encara hi ha aigua allí, es veu que és un ullal molt bo”. Losar dóna la raó als qui diuen que abans nevava molt més, “cap a la Puríssima nevava i fins al febrer no marxava la neu, tot l’hivern nevava, no se n’anaven els canelobres, els que teníem ramat sempre patíem, l’havíem de tindre al corral”.

LES FESTES

De les festes, recorda molt la de Sant Antoni, “festes no en feien com ara, però  per a Sant Antoni s’engalanaven tots els matxos, passants pels carrers, el meu cunyat Hipólito sempre feia la barraca…. era una gran festa, al viure tanta gent al poble”. Al Corpus també es feia molta festa, hi havia oferta a la plaça. Les festes “majors” eren a l’octubre, “recordo un any que des de l’antic cementeri miràvem els bous que feien mentre jo donava de mamar a mon fill, la gent disfrutava de no res i el ball era al Carrer Pla, però quan van fer el saló de forn, ja el van passar allí”. Per Sant Domingo, la gent de tots els masos acudia a l’ermita, “també anàvem els carnissers, a vendre carn”.

POBLE AMB MOLTA VIDA

Vallibona tenia molta vida, “vivíem més de 800 persones, teníem de tot,  lo que vam arribar a ballar al saló del forn!, ton pare també era molt ballador, mai se’n cansava, els que venien del mas, venien tot mudats amb espardenyes blanques”.  “Hi havia al menys cent masos habitats, encara que la presència dels maquis va anar provocant el seu abandonament i ara no en queda ni un”.  Recorda que la gent no tancava les portes de casa, de nit se les deixava obertes.

Diu que no van patir molt durant la guerra, “com no estava la carretera de Rossell, no entrava ningú, nosaltres vam fer una vida normal, encara que una vegada ens vam amagar amb matalassos en una cova baix de la roureda de l’Escala perquè  baixaven uns “moros” de Santa Àgueda que eren unes penes”. Tampoc no va ser molt dura la postguerra, tot i la crisi econòmica pròpia d’aquells moments.

Va anar a l’escola, “a costura”, fins als 14 anys; on ara estan els ninots d’oficis antics era l’aula de les xiques i baix, la dels xics. Recorda a la mestra “Doña Vicenta”, de Rossell, “sempre vam tindre a ella, l’escola no era com ara, de matí ens feien aprendre…no me’n recordo com es diu i de tarda, a bordar, féiem tota classe de punts… d’escola poc et puc contar perquè tot era assossegat, no hi havia cap maldat de res”.

CARNISSERIA FAMILIAR

La seua ocupació, després de deixar l’escola, va ser atendre la feina de casa i la carnisseria familiar al costat de la Cooperativa, “no hi havia horaris, estàvem des de que es feia de dia fins a la nit”.  “A la carnisseria teníem carn dura i carn tendra i porc i prou, no comprava ningú carn de corder, més que dos o tres cases de les millors, tots carn d’ovella… era molt bona la carn de corder, no com ara”.

Diu que eren temps de pobresa en la seua joventut, “res del luxe que teniu ara”, “ens fèiem una bata per a festes d’octubre, que ens durava molt de temps i les sabates, les compràvem d’un número més perquè valgueren per a més avant”.

Al seu home, quan  anava a escola, el mestre Don Vicent li va dir a son pare que haurien  de fer-lo estudiar, “tenia molt de cap per a la lletra”, però “va fer cap a tallar pins al Cap de l’Ombria, no estudiava ningú en la nostra època, només Hipólito, Galep i Don Matias”. Quasi tot el poble vivia de les carboneres, segons recorda, “se n’anaven al camp, es feien una barraqueta i a tallar i serrar carrasques, tots els homes es dedicaven al carbó”.

ESTIU DIFERENT

L’estiu a Vallibona era totalment diferent a com és avui en dia, “ni se n’anava ningú ni venia ningú, això de les vacances no s’estilava, ara tots en fan, nosaltres no em vam fer mai i igual hem arribat a vells”. Elx xics diu que anaven a banyar-se a “La barqueta”

Una vegada va fer la rogativa a Pena-roja, “amb mon pare que en pau descanse, era joveneta, hi havia una carretera perillosa, de gran no he anat mai, el meu home, sí”.

I més coses que podríem parlar amb Losar, perquè conserva una bona memòria, però no la volíem cansar. La vam deixar amb els seus nets i nebot, al banquet ben seguda i després de fer-li alguna foto, encara que no li feia molta gràcia.