L’escut de part vinarossenca

JORDI A.BRAU

Aquest any fa 125 anys una institució que és més que un club, i la seua Penya de Vinaròs aplega als 45. Per això, com a present a amistats i conciutadania, vaig a contar-vos una història inèdita al respecte.

Quan veiem un objecte, un logotip o qualsevol producte dissenyat, cal apreciar que al darrere hi ha un treball cognitiu, un esforç normalment poc valorat i que es creu que pot fer qualsevol. Malgrat tot, quan un disseny està ben resolt, tot ben lligat, ens pot captivar d’una manera prou inexplicable, seduint-nos des del subconscient. I això tractaré de fer ara, d’explicar el què transmet l’escut del Barça de manera subliminar, al llindar de la consciència; una diferenciació unida a una marca, que representa molt més que esport.

Per analitzar el missatge que ens transmet aquesta insígnia cal rebuscar en els dissenys inicials, amb detalls menys erosionats pel pas temporal de les modes. Llavors, observant la iconografia de l’escut es pot relacionar la seua morfologia característica amb una forma ja no tan quotidiana, però ben reconeguda, tot i que es diu que té forma d’olla. Feu-me cas, aquest camí ja l’he recorregut moltes vegades, i ben «acompanyat».

Començant el joc, el referit contorn de l’escut és el mateix que el de les galeres i galions que dominaven la Mediterrània primer i, després d’enllaçar regnes, van acabar per dominar el món. S’observa que fins i tot coincideix la proporció i el color del gruix del buc i, a més, a meitant escut trobem una franja que separa els compartiments de la bodega, que lastra les naus de banda a banda, perquè al fons hi ha un sentiment profund que va més enllà de la frontera geogràfica escenificada als camarots, una diàspora polític-cultural. I una esfera suspesa en l’aire, la bola vola, en un ambient que retrona, per l’actuació de l’esquadra, en un treball d’equip tant d’atac com defensiu, tot molt metafòric.

Dobles sentits que el nostre subconscient ens ho acceptava, no només com a símbol del club, també com a icona estèticament atractiva, i ara ja escut superB.

Al vent, el vaixell va a enfrontar-se, i no es tracta d’una barca qualsevol, és armada per les troneres laterals on disparen els canons, per això cal visualitzar els primers dissenys, perquè mantenen l’essència. L’autor es va trencar el cap per representar el Barça perquè, fins i tot, ens transmet contra qui lluita aquesta esquadra flotada a Barcelona, però aquest nom també el sap tothom. És a dir, l’escut no ens diu res que no sabíem, aquest disseny tan ben parit ens ho reafirma, ens ho comunicava al nostre interior, tant s’hi val d’on venim, si del sud o del nord.

Per rematar la jugada, cal destacar la quilla, la part de baix, la base, la primera peça per començar a construir la nau per embarcar-se en aquest viatge, el sentit d’un sentiment que agermana, camí que requerirà un treball en equip, d’artesans en aquest cas. I aquesta quilla, juntament amb la forma sota la suposada olla, ens representa una altra silueta reconeguda pels mediterranis, un fruit que també apareix en un altre escut coincidint a la part inferior, la mangrana. Tanmateix, aquí, a diferència de l’escut espanyol, que també conjuga grafia pròpia, la coronada mangrana està en la seua posició natural a l’arbre, penjada, amb la corona cap per avall. Es mostra de la mateixa manera i per idèntic motiu que a Xàtiva ho està el primer Borbó, pel saqueig i propòsit d’aniquilació d’un poble. Felip V, amb el seu símbol instaurat per triplicat a sobre de l’escut estatal, va torpedejar línies de flotació, tombant els furs i institucions, i fins i tot prohibint la llengua, la identitat d’un poble. Llavors, la corona de la Mangrana que dibuixa una M, situada minúscula davall la insígnia i emulant l’escut Borbó on era la ciutat-regne sotmès de Granada, es transforma en Madrid i Monarquia.

Per concloure aquest encontre, es pot apreciar per tot l’escut la repetició d’elements per triplicat: els tres elements al voltant comentats anteriorment que avui dia s’han transformat en tres punxes, els tres arcs de dalt que pareix que en la seua unió tracten de reconvertir-se en corona, com si les cúspides que conformen signifiquessen enclavaments històrics que s’aixequen. Prorrogant les parts en tres, també trobem els compartiments dins l’escut, les lletres que denominen el club i els tres colors primaris, dinàmics com el bull de l’olla, amb la llum de fons i la foscor als contorns.

Tot aquest manifest li confereix una globalitat emblemàtica per comunicar-nos que el Barça projecta Barcelona com a cap i casal de la Catalanitat, situada al centre, a la vegada que conformant una mena de venerada Trinitat. FCB. La C és més que Club, la C també és Catalunya, i la Corona que va ser; Ia Ç:

Barça, Barça, Baaarça!!!

Després de codificar durant més d’un terç de segle emprant paraules, imatges, objectes i fins i tot l’arquitectura, ara fa uns anys que descodifico a d’altres autors per admirar magnífiques càpsules del temps, algunes amb molts segles esperant i que fiquen «gallina de piel», que quan tingue les complicitats adequades publicaré.

—A la memòria del meu amic Víctor Cavaller i Rodón—

Imatge de www.fcbarcelona.cat