La Segona República a Vinaròs (7). Les premonicions de l’arxipreste Bono

RAMON PUIG
Una setmana abans de les eleccions, cap ciutat significativa s’havia acollit a l’article 29. Els republicans vinarossencs, reunits al Centre, acordaren una llista de sis republicans i cinc socialistes, tots membres de la recent constituïda Agrupació Socialista. “Los diferentes grupos conservadores que suman muchos más méritos no se han entendido entre ellos y van a la abstención. Hoy el partido liberal demócrata ha lanzado a la calle un manifiesto dando a saber que también se abstienen ante la próxima lucha, por lo tanto, de no haber novedad a última hora, el partido antidinástico triunfará por mayoría y minoría debido a la falta de dirección y la apatía suicida que reina en las filas monárquicas”.
El radicals de la Casa del Poble es deixaren arrossegar per la llevantada republicana i un dels membres més influents se sumà a la campanya. El tipògraf de la impremta Fernández, Francesc Solanilla —teòric de l’anarquisme intercomarcal—, en les pàgines de Libertad advertia que els treballadors demanaven “Renovación de todo el retablo social, carcomido y decrépito, piden los trabajadores en el 1 de Mayo. Clerecía y militarismo no lo necesitamos. Latifundios que tienen que abolirse. Hombres para la tierra y tierra para los hombres. Trabajo, no es esclavitud. Paz y amor. Eso quieren, eso piden los obreros, eso alcanzaran los obreros de uno u otro modo”.
A Vinaròs, la última veu a tractar del tema no va ser republicana. El mateix dia de les eleccions, mossèn Bono va publicar al San Sebastian, un article de tres pàgines per exposar una visió de la realitat política que va resultar una premonició sobre el futur de la República. Aquells dies, el capellà vinarossenc Pau Tosca deixava la parròquia de Xert i ocupava la plaça d’ecònom d’Alcanar, sense saber que sis anys després es complirien els vaticinis de mossèn Bono i ambdós serien afusellats: el primer a Tarragona i el segon a Castelló.
El títol de l’article ja tenia caràcter profètic: “La hora final”. Argumentava que la proclamació de la República anava molt més enllà d’un canvi de règim, no obstant, l’església estava per sobre de les formes polítiques. El mossèn qüestionava la visió miraculosa atribuïda a la República perquè repúbliques i monarquies tenien els mateixos problemes. Ressaltava en que els règims republicans de Portugal, Turquia, Finlàndia, Mèxic i en les repúbliques americanes sovintejaven pronunciaments militars, revoltes i que la crisi de 1929 no discriminava els règims ni en la mateixa Europa. Es preguntava, per a què el canvi de règim?

“La hora actual no es de la política; hay algo más hondo y trascendental, lo que era de esperar que llegase y que no ocultan los portavoces de las izquierdas. La hora actual es de cambio de organización social, no para hacerse enseguida, porque nadie está preparado para ello, sino como preludio, prologo y comienzo. El frente único de la izquierda obedece al ideal revolucionario, se pretende derrumbar y destruir las bases de la civilización cristiana, la Religión, la propiedad, la familia y autoridad y hundirnos en el abismo de la anarquía social. ¿Cuál es nuestro deber en la hora actual?”.
Atacava a la indiferència dels cristians davant del que passava “se meten en su casa, cierran la puerta con trancas y cerrojos, y se dedican tranquilamente a vivir para sí mismos, comiendo y bebiendo, y quizá alternando sus festines y banquetes de familia con el rezo y el Rosario y algunas otras oraciones o devociones”. Els fustigava advertint-los que els bons catòlics que no s’enfronten a mort contra el socialisme i l’anarquisme ni són lleials a déu ni a la pàtria.
La fúria antirepublicana del mossèn no invalidava la precisió analítica abans de conèixer uns resultats que partien en dos la societat del país. Segons que va fer públic el ministre de governació, el resultats del 5 d’abril per l’article 29 donaven 14.018 monàrquics per 1.832 republicans i els del 12 d’abril, 32.150 monàrquics per 5.775 republicans.
El ministre, però, amagava la procedència dels vots: llogarets, pobles, ciutats o capitals. El que realment importava eren els resultats a les capitals: Sevilla, Toledo, San Sebastian, Guadalajara, Valladolid, Osca, Murcia, Zamora, tradicionalment monàrquiques votaren republicà. Segons el teòric anarquista Abad de Santillán “hasta el distrito de Palacio de Madrid i el distrito cuarto de Barcelona, residencia de los grandes industriales catalanes, el triunfo fue para los republicanos”.