La Segona República a Vinaròs (2). Preparatius electorals enmig d’un conflicte social

RAMON PUIG
La primera advertència arribà amb un telegrama del governador en demanda d’explicacions al president del Centre Republicà per la celebració de l’acte polític atès que només tenia autoritzada una conferència. No tots els membres estaven preparats per les exigències de la conjuntura, i amb la dimissió de bona part de la junta sorgiren diferents posicions respecte el significat de la República i en un sol mes van haver-hi tres canvis de Junta fins que s’acordà una renovació total, afegir seccions noves i algun canvi en el reglament per recuperar l’estabilitat.
Aquell més de febrer del 31 es trobà la llista més adequada amb una barreja de republicans clàssics i joves de tarannà més social. A la presidència fou elegit el forner J. Baptista Llaudís, el drapaire Josep Velilla a la vicepresidència i el pintor Antoni Domènech de secretari i tresorer. La resta tots eren de professions menestrals com pintor, barber, xocolater, tintorer, calafat, boter i un llaurador. Cap terratinent ni gran propietari, però tampoc hi havia, de manera explicita, representants de la classe obrera. Una Junta moderada d’un republicanisme interclassista, sense ideologia definida i aglutinador dels qui imputaven a la monarquia el retard econòmic i totes les xacres de corrupció, oligarquia, caciquisme i amiguisme.
Però el personatge més actiu en favor de la República no va ser de la Junta, ni cap republicà preclar, sinó el pintoresc advocat Jaume Chillida que sorprengué tothom amb la seua activitat incansable. En assabentar-se que el dissabte 28 de febrer s’havia autoritzat un míting a Rossell, organitzà una caravana d’amics i va convèncer d’anar-hi el veterà republicà, Antoni Torres. Ambdós tingueren lloc preferent en la tribuna des d’on Chillida dedicà “un saludo a Rosell y un canto a la democracia” i ressaltà els valors econòmics estancats, a l’espera de la República. Torres, sobri i de poques paraules, es limità a saludar en nom dels republicans de Vinaròs i demanà un visca a favor de la República.
L’endemà diumenge, una comissió de Benicarló visita el Centre Republicà per informar sobre la constitució d’un Casino Republicà. La convergència republicana entre les dues poblacions apaivagà rivalitats veïnals, enfrontades històricament pel fet de ser cap i casal de la comarca. Ara, fraternalment unides de cara al futur immediat amb la idea que “dos pueblos unidos con su distrito pueden dar la batalla definitiva al odiado caciquismo y a quien lo representa”.
En la majoria de pobles del Maestrat es palpava un interès enorme per qualsevol opció republicana, tant era així que s’hi adherien els primers que arribaven. No obstant això, gairebé ningú no entenia la competència partidista en considerar que la República estava per sobre dels partits. El sentit comú del poble era que tots el republicans venien d’un tronc i que la unitat contra la monarquia estava per sobre dels interessos partidistes. Hi havia divisió d’opinions sobre participar o boicotejar les eleccions, però la majoria es va decantar per l’abstenció quan el govern anuncià l’aplicació de l’article 29 de la llei electoral que permetia la convergència de diverses opcions en una candidatura única per evitar la competència electoral. Segons els republicans, “El artículo 29 adormeció los distritos y dejó las provincias de distritos rurales como la de Castellón a merced de los caciques que se pusieron de acuerdo para tener copada la vida política”.

Era una mesura pensada per contrarestar l’expansió del republicanisme de les grans ciutats, perquè l’article 29 estava fet a mida de les zones de l’interior, on la passivitat de les estructures socials deixava gran part de població a mercè dels reietons locals a qui no calia cap circumstància especial per posar-se d’acord i presentar una sola candidatura.
Aquell mateix dia, el governador es posà en contacte amb l’alcalde de Vinaròs per demanar-li col·laboració i evitar un nou conflicte entre la societat de mariners “La Vanguardia” i la patronal de pescadors. Aquella vegada, a més de la tensió entre pescadors i patrons, hi havia la competència entre mariners i comerciants per la càrrega i descàrrega de mercaderies. El governador, assabentat de la bel·ligerància dels mariners i pescadors vinarossencs, advertí les autoritats locals que no era el moment adequat per un enfrontament portuari. Veia perillós que es convoqués una vaga en plena transició política quan els interessos particulars s’havien de supeditar als generals. Tanmateix, la constitució de la Casa del Poble havia tallat el cordó umbilical que lligava els treballadors al Centre Republicà en considerar que la transició era el moment adequat per defensar posicions properes al socialisme i l’anarquisme. Com a mesura preventiva, l’alcalde demanà la suspensió de l’assemblea comarcal convocada al Centre Republicà i el míting central que tancava l’activitat republicana a la comarca. Mentrestant, les restes de la Unión Patriòtica seguien el full de ruta del règim, confiats en el control del ministeri de governació sobre resultat electoral per capgirar el que es preveia al carrer.
El 8 de febrer es van publicar les llistes dels candidats als diferents districtes. Els participants eren branques del mateix tronc patriòtic i en comptes de veure com un problema l’abstencionisme de socialistes i republicans de Castelló, ho consideraren un avantatge per absència de rivals. Pel districte de Vinaròs es presentaren el conservador Lluís Fabra i Guillem Pérez Sanmillán per la Unió Monàrquica. Al de Castelló, els republicans s’abstingueren per la negativa del cap republicà, Fernando Gasset, a una aliança amb els socialistes.
Malgrat la soledat del règim i la confusió general, es van fer públiques les dades electorals: municipals i provincials els dies 1 i 15 de març, respectivament, i legislatives al 25 de març. Convençuts que el canvi era irreversible, els monàrquics castellonencs optaren per l’abstenció. A Vinaròs, la manca d’unitats dels republicans va fer trontollar el funcionament del Centre amb continus canvis en la directiva.
Just aleshores, l’estafeta de Correus es traslladà de la plaça Jovellar a la de Sant Agustí i el secretari de les Societats Obreres aprofità per demanar el local buit i convertir-lo en Casa del Poble. Acceptada la petició, el dia de celebració de la I República, el 12 de febrer, s’inaugurà el local amb una taverna gestionada per la Societat de Peons i Jornalers, amb un rètol a la porta “Flor de Mayo”. Tanmateix, el governador va revocar l’autorització municipal i hagueren d’abandonar el local.