La quadra: Els orígens

XAVIER POBLET

Després de dos mesos llargs de l’adquisició, he acabat de llegir el llibre escrit pel doctor en història medieval Vicent Royo Pérez, Els orígens del Maestrat històric. Editorial Onada. És tracta d’un treball científic, la qual cosa significa que cal que el lector investigui pel seu compte qüestions que li poden quedar pendents durant la lectura –la traducció de les cites llatines a mode d’exemple-. El llibre és dens, però està molt treballat en l’aspecte didàctic: L’autor cuida cada moment de rememorar de manera resumida passatges de capítols anteriors, de tal forma que mai es deixi el fil conductor de l’obra. Contribueix a tot això el fet de que hi hagi una mena de cicle constant el la història que l’autor subtitula com a “Identitat, convivència i conflictes en una societat rural de frontera, (s. XIII-XV)

Les línies que segueixen en el present article, no poden ser sinó una descàrrega d’impressions i sensacions, donada la meva supina ignorància i per suposat desproveïda de qualsevol rigor científic. Crida doncs –personalment-, l’atenció pel fet que aquests territoris conquerits als àrabs, fossin repoblats pel llauradors portats d’altres contrades. De com hi ha un paral·lelisme contundent en la política que aleshores es donava, amb l’actual tant prenyada de reivindicacions, i de com l’arribada de l’Ordre de Montesa no va solucionar de manera palpable aquells problemes heretats de l’Ordre de l’Hospital. Però evidentment, aquells temps van suposar l’inici de la nostra història, en aspectes que encara avui tenen rellevància, com la llengua que avui sentim parlar als nostres pobles, o el fet de que (encara) puguem parlar d’una comarca eminentment rural.

L’obra m’ha fet endinsar-me en ella –m’ha passat més vegades-, com si estigués veient la pel·lícula del fets. Com si hom pogués participar dels esdeveniments i veure com s’ha anat desenvolupant els grans (i petits) moments del tarannà esdevingut aleshores. De com els interessos polítics i de poder han prevalgut a l’hora del tracte amb els vassalls –res de nou sota la capa del sol a dia d’avui-, i de com els judicis, arbitratges, sentències i penes van trasbalsant-se força en funció d’aquests mateixos interessos. Em crida l’atenció el fet de que encara que tard, la unió dels pobles, basada en diàleg comú i la recerca d’interessos afins (comandes) farà que s’assoleixi un cert aturador en els abusos –impostos, sentències, lleis injustes que superen la pròpia llei, em sona tot plegat-, i que (cosa complexa) es camini cap a una unió que dignifiqui de manera sòlida la vida quotidiana dels llauradors.

Una altra sensació, portada amb innegable melangia, és el fet de que alguns indrets que aleshores esdevenien motors poblacionals, hagin poc a poc desapareixent de les nostres vides, quedant solament les pedres –i feina a conservar-les-. El Carrascal o la Barcella, -i probablement altres que desconec- són els exemples més flagrants. En canvi no deixa de ser curiós com un petit mas de Traiguera –el mas dels Estellés- donaria pas a l’actual vila de Sant Jordi, tot i que aquesta no assoliria aquest títol fins a mitjans del segle XVII. Un episodi molt a contracorrent del que són actualment les zones esmentades.

El llibre va acompanyat d’una extensa bibliografia, -alguna del mateix autor-, de moltes cites que poden il·luminar (o completar) alguns dels fets relatats. En definitiva una obra molt recomanable que ens ajuda a entendre, assumir i fer nostra la història de la nostra comarca. Llegint-la em venia sovint aquell pensament de Pierre Vilar a la seva Història d’Espanya quan acaba el seu epíleg dient que “afortunadament la història mai es repeteix”. Probablement no som en les mateixes circumstàncies socials ni per suposat globals que aleshores, però hom no pot evitar detectar certs paral·lelismes que em van fer posar en quarantena l’adagi del traspassat professor francès.