XAVIER POBLET
De com els invents de l’home –antic i actual- han estat signe d’evolució és cosa feta. De com aquests mateixos invents, qui sap si per un ús inadequat o poc assenyat han esdevinguts traïdors, no cal ni dir-ho. L’equilibri entre la modernitat i la tradició pot ser compatible, per suposat. També pot estavellar-se sense remei. La roda va ser un gran invent, però ara maleïm els cotxes, volem equilibri ecològic, però feina a trobar rovellons. Diuen que a Mart hi ha aigua… Potser la que ens falta ací? I si és així… Els vehicles planetaris del futur ens la duran? Seguirem inventant pel·lícules carregades de precisió tecnològica i de futurs incerts i inversemblants que mai arriben?
Potser la imaginació corre més enllà del que a vegades es pot abastar. O no. Qui podria imaginar quelcom com Internet fa quatre dies? Però probablement, de tots els invents de l’home, el més ancestral és el foc. Vés a saber. Ens han volgut vendre que, rasca que rasca, dos pals van emanar la primera espurna. Després hem sabut que la flama és quelcom quotidià en el tarannà geològic. Fins i tot en les eres i els seus períodes, que dormen per sempre més en els meus llibres de ciències naturals. El foc (i després o a la mateixa alçada l’aigua, paradoxalment) han estat els dos elements naturals que han donat vida a la humanitat, a la vegada que han estat cruels amb ella.
Però malgrat tot, seguim d’alguna manera venerant-ho. El foc crema però purifica, l’aigua neteja. Conceptes caducs avui com el telèfon de roda. “Sant Antoni del Porquet, a les velles fa ganyotes i a les joves fa l’ullet” diuen. Sembla que el dimoni, vestit de mustela, va ser cremat per la llum inapel·lable del braç de Déu, en tant Sant Antoni havia estat apallissat abans. El dimoni es va fer present, com a botargues, i són derrotats sense pal·liatius.
A Xert surten els diables a dispersar les espurnes des de llurs forques. I hom s’amaga protegint la vestimenta. La gran foguera espera –feta brasa-, la carn goluda i desitjada. L’endemà les bestioles desfilaran, -sense massa fixació- ben cregudes a rebre l’aigua beneïda. I una “coqueta”· serà consumida per l’amo de l’animal sense temps per convertir-se en postres. Foc de nit, aigua de dia. Tradicions caduques i a la vegada estimades. Foc que destrueix, aigua que revifa. Que ja toca. Visca Sant Antoni!