Vinaròs News

Històries d'avui en dia

La quadra: 26 anys, 14 quilòmetres La quadra: 26 anys, 14 quilòmetres
XAVIER POBLET Ja voldria qui subscriu aquest article, que les properes paraules fossin un esclat de joia i alegria i en certa mesura ho... La quadra: 26 anys, 14 quilòmetres

XAVIER POBLET

Ja voldria qui subscriu aquest article, que les properes paraules fossin un esclat de joia i alegria i en certa mesura ho són. Els qui hem recorregut per plaer la carretera N-232 –el recorregut de la qual abans arribava a Vitòria, i avui a Santander-, mai hem pogut imaginar que era d’aquells que havien de passar-la per necessitat, no importa l’índole. Sovint la geografia orogràfica, tant valorada (i estimada) esdevé un handicap per recorreguts, fins i tot relativament curts. Aquesta dualitat –per suposat-, no és exclusiva de les nostres comarques i de fet, aquestes dificultats, tenen versions corregides i augmentades arreu.

Però no per això un ha d’oblidar el que ha estat aquest malson de feliç despertar. Des de 1993 quan oficialment van començar les obres, fins a la primavera que avui ens contempla, han estat 26 anys de despropòsits i giragonses tant complexes com les corbes que es volien eliminar. Hom no voldria ser malpensat, i certament les coses un dia o altre han de començar a funcionar, però la proximitat de les eleccions el proper 28 d’abril sembla haver esperonat els responsables els quals (uns i altres) han dilatat massa en el temps una obra que, -cal reconèixer-ho-, tenia una important complexitat.

La cirereta ha estat el sobrecost: 11.6 milions que fan un total de 66. Abans els incidents i els retards van anar acompanyats de problemes de tot tipus. Des de qüestions amb l’empresa adjudicatària (1993), contenciosos – administratius amb els propietaris a causa de diferències injustes amb les expropiacions (1997), el no acabament de les obres per part de Rover Alcisa (2007) i finalment l’enfonsament del tram entre Montroig i Torre de Arcas, incident sobre el qual (segons sembla) escau aquest sobrecost del 20% al qual he fet referència amb anterioritat.

Diuen que bé està allò que bé acaba. Amb aquests 14 quilòmetres no finalitzen les moltes mancances d’aquest ruta ni d’altres de la província, tant internes, com connectives amb altres comarques. Una ruta que dit sigui de passada, ha estat molt ben tractada en segons quines zones, fins a fer-ne desdoblament i fins i tot autopista (A-68), a més de tenir ja altres parts licitades i àdhuc amb obres començades, però que a casa nostra s’ha eternitzat fins a la desesperació. Una obra que esdevenia imprescindible (més enllà de la seguretat de tram), pel desenvolupament cada dia més alentit a les nostres comarques muntanyenques. Ara que torna (una vegada més sí) la campanya electoral, se’ns tornarà a prometre una autopista a la lluna.

No ens cal tant: Seria suficient que ens asseguressin, amb garanties i seriositat, treballar amb fermesa per aquelles necessitats (algunes vitals) que els ciutadans necessitem. Certament que em sembla una empresa tant utòpica com podria ser escriure el Pare Nostre en un gra d’arròs. Per bé que Vicent Gonzalo Peiró (1895 -1933) nascut a Rafelcofer, va assolir-ho en les estones lliures que li deixava las seva tasca de jurista. Haurem doncs, una vegada més, empassar-nos el gripau, i no perdre l’esperança.

Comparteix

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies