La dictadura de Primo de Rivera a Vinaròs (9). Una inspecció escolar que semblava un primer xoc contra el règim

RAMON PUIG

La propaganda anticaciquista de Primo de Rivera s’interpretà com una invitació a la transparència en la gestió municipal i aquesta era la imatge que la nova corporació pretenia donar a la població. Aprovat l’estat de comptes, s’acordà “que las referidas cuentas, sus justificantes y el expediente de examen y censura, se pongan de manifestó al público por termino de quince días en la secretaria del Ayuntamiento, pasándose después a la puerta municipal, a los efectos de la ley, con las reclamaciones que se presenten”.
Acordaren capgirar la gestió municipal per fer-la més propera als ciutadans, però la disposició a “treballar pel poble” es concretava en reprendre les grans obres d’infraestructura pendents. En tal sentit, es desplaçà a Madrid una comissió, presidida pel tinent d’alcalde, Joaquim Santapau, amb l’objectiu de desencallar les gestions i, segons informaren, la rebuda va ser molt més receptiva del que pensaven. No van poder contactar amb responsables directes del ministeri de Foment, però les perspectives evidenciades per les converses eren molt optimistes i molt bona la predisposició del ministeri a prioritzar les obres públiques.
Tornaren a casa amb el compromís d’agilitzar les gestions, la qual cosa incrementà l’empatia inicial cap al nou règim, tot i el malestar que va suposar l’ordre que suprimia la potestat dels ajuntaments de cessar i nomenar empleats municipals. Regidors, la Junta del “Catòlic” i els majors contribuents arrufaren el nas, però la població ho interpretà com una retallada als privilegis dels cacics. Uns i altres, però, es posaren en guardià en publicar-se la constitució forçada del Sometent a totes les poblacions. Els ajuntaments perquè suposava una ingerència en l’exercici del poder municipal i la població perquè ho considerava una ordre de militarització general.
El primer dia de novembre es constituí a Vinaròs el primer Sometent del qual emergiria la columna dorsal del règim: la Unión Patriòtica. Com que no es volia donar la imatge de partit tradicional, van fer una crida a “los hombres buenos”, sense tenir en compte les ideologies, amb l’única condició de no haver destacat en cap militància política. La UP era pitjor que un partit ja que era la base d’una estructura política a la qual s’havien de supeditar les corporacions, el Sometent i les forces vives socials. Els primers membres per a tan “elevada responsabilidad” foren molt pocs, no tots tenien el perfil exigit pel reglament, però representaven la burgesia local més addicta, presidida pel mestre Josep Sánchiz Asensi.
La transparència arribà a mans de la inspectora d’ensenyament, Rosa Consuelo Alonso, que visità les escoles i convocà la junta d’instrucció pública. Presentà un informe molt positiu de la parvulista Rogelia Bernad per la seua tasca pedagògica avançada respecte els mètodes arcaics que calia desterrar. Lloà la parvulista Empar Brandéz per l’aplicació del modern sistema Montessori, que “va sacando de las pequeñas almas, todos los valores posibles en relación con la edad […], a pesar de trabajar en un local incapaz, sin patio ni jardín, carente de toda condición higiénica y pedagógica y desposeído de materia”.
La inspectora aprofità per destacar la negligència de l’alcaldia, insensible als informes de totes les inspeccions i sense posar un cèntim en material escolar. No dubtà en tensar al màxim el desinterès municipal en ressaltar que els col·legis privats de la Consolació i la Providència tenien unes condicions higièniques i pedagògiques que no podien ni somniar les esforçades mestres estatals, obligades a treballar amb un escàs i antiquat material escolar i en condicions deplorables que les obligava a multiplicar esforços per impartir classes en unes aules atapeïdes de criatures. Rogelia tenia cent alumnes, Empar Braudéz noranta, Francesca Ferrer noranta-vuit i Júlia Querol vuitanta-sis.
“En cuanto locales, da vergüenza pensar que un pueblo que parece culto no llegue a comprender el atentado social que se comete con la infancia desvalida llevándola a las cárceles que no otra cosa pueden llamarse los locales donde ha de estar enterrado el niño cinco horas diarias […] y lo que es peor, la propensión a la tuberculosis y otras enfermedades y la degeneración de la raza”.