Joan Ribera, revolució urbanística a Vinaròs (3). Ribera i mossèn Bono, dos mirades diferents en la mateixa direcció
DECONSTRUCCIÓ SOCIALPENSAMENTSVINARÒSVINARÒS MAIL 9 juny, 2024 Vinaròs News
RAMON PUIG
Entre els ressentits de la revolució urbanística hi havia l’arxipreste Bono i els sector catòlic més conservador. Com a bon vila-realenc, el mossèn somniava en convertir l’agricultura vinarossenca en el paradís taronger del seu poble que tanta força havia donat al cooperativisme catòlic agrícola. Al setmanari San Sebastian inclogueren la secció “Mirando el campo” per criticar als obsessionats per un salari i als que renegaven de l’agricultura com a base d’una economia sòlida i autònoma amb la possibilitat d’industrialitzar-la apostant pel regadiu.
“Nuestro pueblo, a pesar del elemento de riqueza de su mar, ha venido a la ruina. Luego no basta el mar. Nuestro pueblo tiene su tierra. Esta ha sido abandonada por los labradores. Muchos han preferido el turno en la sociedad de carreteros al cultivo de sus tierras, y otros han preferido emigrar antes que trabajar al campo. Y las cenias han sido vendidas a otros que han venido de fuera y estos viven y prosperan con lo que los vinarocenses no podían vivir. Y gran parte del secano está a manos de los vecinos de los pueblos que nos rodean”.
Posaven l’exemple a la societat de regants del pou “Sant Sebastià” que “dando una prueba de generosidad ha acordado en junta general, conceder el ingreso en la sociedad a los dueños que lindan con los regueros, con las condiciones más ventajosas”. Cal puntualitzar que, el 1928, les diferències entre catòlics urbans i rurals eren una qüestió secundària ja que l’autèntica contradicció començava a manifestar-se entre seguidors de la Unión Patriótica i adeptes a la causa republicana.
Mentre l’oposició al règim perfilava tàctiques conspiradores, la burgesia vinarossenca vivia un dels moments més dolços urbanísticament i també políticament en controlar l’Ajuntament, el Cercle Catòlic Obrer, la Unió Patriòtica i el Sometent. Les societats obreres, tot i ser importants, van quedar en segon terme. L’oposició gairebé no tenia espai i les forces vivies aprofitaren la conjuntura per homenatjar avaladors, com el duc de Tetuan, dels projectes d’obres municipals. Les contínues visites a Madrid aconseguiren la construcció del segon grup escolar, finalitzar l’empedrat dels carrers, la xarxa de clavegueram i reformar els baixos de la casa consistorial amb oficines per a un equip administratiu que s’havia multiplicat en l’última dècada.
Era una època d’evolució tecnològica, els bancs substituïren els prestamistes creditors, la navegació a vela donà pas al motor, del cotxe de cavalls a l’automòbil i del carro a la camioneta, raó per la qual, els carreters d’ofici s’agruparen per ser més competitius i la Societat de Carreters s’associà amb les cotxeres d’Arnau, Català i Miralles per constituir “una agencia de transportes habiendo reducido el precio de los acarreos”. Sebastià Arnau fou l’únic dels tres que va aprofitar la conjuntura per adquirir una camioneta Chevrolett.
Un dies abans de Sant Sebastià, la vesprada de l’11 de gener, el pròcer de les obres Joan Ribera visità son cosí, l’alcalde Higini Roca, per felicitar-li l’aniversari. Era una excusa per seure entre el grup de convidats i intercanviar opinions sobre l’arxipreste Bono. Al voltant d’una taula ben assortida de dolços, licor i havans, es disposaren a posar en comú la proposta que Ribera havia presentat per separat: organitzar un banquet a l’ermita amb l’objectiu de constituir una comissió per restaurar l’ermitori.
El dia gran, a la sala municipal de la primera planta, el pròcer vinarossenc clausurà l’àpat amb unes paraules. “Contemplemos la ciudad de nuestros amores y nos sentiremos fortalecidos. Desde esta altura se ven las cosas de otra manera; nos encontramos más cerca de Dios y más lejos de los hombres; lo cual quiere decir que tenemos más limpieza de conciencia y que respiramos a pleno pulmón, porque nos sentimos aligerados del fardo de nuestras pasiones que hemos dejado al pie de la sierra al iniciar la subida al santo monte […]. La historia de nuestra ciudad es la historia de este Santuario. Mereceríamos la maldición de nuestros hijos si por indolencia, por incuria o por abandono dejáramos que se convirtiese en ruinas”.
Continuà la retòrica del discurs amb frases de lloança a la bellesa de l’ermitori per tal de tocar el cor dels presents i tancar la reunió de manera pràctica. Tothom sabia que l’exhortació no era improvisada i la vehemència de les paraules obrí de bat a bat les portes a intervencions posteriors dels més convençuts. Tothom volia expressar incondicional disponibilitat i ho demostrà prenent la cartera i deixant sobre la taula una generosa aportació. El diputat per Tarragona, Manuel Campos, convidat especial, fou el primer a significar-se amb 500 pessetes i un tot de mans adinerades anaren pujant l’embalum monetari fins a les 5.000. Tot seguit aclamaren l’il·lustre orador com a president i es disposaren a formar la Junta.
Ribera, de manera assenyada, demanà a mossèn Bono fer-se càrrec de la recaptació, tot dient que no era el moment ni el lloc adequat per formalitzar la junta i els convocà a la Casa Consistorial, desprès d’insistir que l’elecció de president “era un detalle de verdadera importancia que había de estudiarse serenamente, tanto para sustraerlo a los cambios y vaivenes de la política, como para no herir la susceptibilidad de ninguno de los que se sintieran acreedores de esta confianza, para darle un carácter esencialmente patriótico que pudiera agrupar a todos los vinarocenses”.