‘Ilercavònia’, nou espectacle de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, arriba aquest divendres a Barcelona

NOTA DE PREMSA
Aquest divendres arriba a Barcelona ‘Ilercavònia’, el nou espectacle amb el qual
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries celebren els seus 30 anys als escenaris
de la música catalana. Ho farà a les 22h, a la sala Jordi Fàbregas del barri de
Gràcia, en el marc del 36è festival internacional Tradicionàrius.
El nou treball dels tortosins fa un viatge retrospectiu des de l’actual Terra de
l’Ebre al seu capítol 0 (Ilercavònia) a la recerca d’un retrobament entre els
orígens i el segle XXI. Històries antigues, cançons que el poble ha convertit en
himnes, una visió de la gent i el paisatge d’un territori bàsic per entendre la realitat
de tota una gran àrea geogràfica que comparteix llengua, cultura i tradicions.
Es coneix per Ilercavònia a l’antiga regió de les Terres de l’Ebre, el Baix i Alt
Maestrat, els Ports i el Matarranya. Ilercavons són els primers pobladors ibers
d’aquesta zona que posteriorment va esdevenir taifa i bisbat, fins a arribar a
altres fórmules actuals (populars o assumides per l’Administració) com Taula del
Sénia, Terres de l’Ebre o Cruïlla dels Països Catalans.
En un mapa iber, a les Terres de l’Ebre hi hauria Ilercavons, a Lleida Ilergets, a
Tarragona cossetans, a Barcelona laietans, a Vic ausetans…
Els seguidors dels Quicos es trobaran amb una proposta basada en un repertori
gairebé nou, basat en cançons populars, algunes de creació pròpia o d’altres
autors com Josep Bo o Miquel del Roig. En qualsevol cas, cançons amb olor de
terra, per tal de conèixer els seus orígens i entendre la seua identitat.

30 ANYS DE MÚSICA DES DEL SUD DE CATALUNYA.
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries celebren 30 anys de trajectòria en el
món de la música a Catalunya. Una trajectòria sense interrupcions, parèntesis ni
punts i a part i que es tradueix en més de 2000 concerts, 14 discos, 23
espectacles, el Premi Nacional de Cultura, el Premi Joan Amades, dos premis
ARC, un premi Altaveu i 12 premis Enderrock.
La premsa i la crítica musical ha qualificat l’arribada de Quico el Célio, el Noi i el
Mut de Ferreries al panorama de la música en català com un fet sense
precedents: “Quedaran com la banda que s’ha saltat amb més gràcia i originalitat
totes les normes a l’ús sobre la manera de recuperar la música popular catalana”.
S’ha dit també que “si no existissin, algú els hauria d’inventar; que són un grup
combatiu, dels pocs que aconsegueixen dir molt amb poques paraules, gràcia i
intel·ligència; que són una nova demostració que la millor manera d’arribar a la
universalitat és a través del localisme: la victòria de l’humor enfront del poder i
de la dignitat enfront de la corrupció; que en un món ple de mentides creure que
els Quicos són reals és un exercici romàntic que encara podem practicar…”
En la memòria històrica quedarà la dignificació i normalització dels gèneres
musicals del sud: amb la difusió dels Quicos, la jota ha passat a ser reconeguda
com a música d’interès nacional i element patrimonial festiu de Catalunya.
Transcendint l’aspecte artístic, la difusió que el grup ha fet de la parla occidental,
la ironia, els costums i les tradicions del sud català, ha estat decisiva en la
construcció identitària de les Terres de l’Ebre.

EL QUE S’HA DIT DE QUICO EL CÉLIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES.
«Han de quedar com la banda que s’ha saltat amb més gràcia i originalitat totes
les normes a l’ús sobre la manera de recuperar la música popular catalana.»
Lucia Flores. Avui (Barcelona)
«Si Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries no existissin, algú els hauria
d’inventar. Malgrat els seus anys de trajectòria, els seus concerts continuen
divertint, emocionant i fent pensar a parts iguals, una feina gens fàcil. Jugant amb
la seva esmolada ironia, Arturo Gaya (Quico el Célio) i Quique Pedret (lo Noi) no
cauen mai en el discurs fàcil, ni en l’humor gruixut, perquè rere la seva paròdia
hi ha un profund contingut social i polític. Quico el Célio és un grup combatiu,
però no dels que s’encallen en la literalitat, sinó dels pocs que aconsegueixen dir
molt amb poques paraules, gràcia i intel·ligència.» B. Duño i X. Cervantes, Ara
«Gràcies per haver posat una espurna d’alegria enmig del clam amarg d’unes
terres tants cops desencisades.» Gerard Vergés, La Veu de l’Ebre (Tortosa)
«Jotes de combat recordaron que denunciar injusticias sin estar, o parecer, muy
enfadado es posible, y que por la vía del júbilo compartido, los mensajes
revolucionarios quizá sean más invencibles. […] Cantos amables, de ritmo
envolvente. […] Son los duraderos, transformables, poderes de la jota.» Jordi
Bianciotto, El Periódico (22/01/2016)
«Al escuchar No tinc diners nos encontramos con que esta banda tortosina no
sólo ha crecido en años; también lo ha hecho al adoptar una concepción del arte
y de la vida más seria, madura y comprometida, sin perder su decidida apuesta
por sus queridas Tierras del Ebro, con su historia, su gente y su cultura.» Ferran
Riera, Diariofolk (Madrid)
«La revuelta social contra el trasvase del Ebro ha avanzado a ritmo de jota. Es
la victoria de la gente humilde, la tierra y el agua. Del humor frente al poder. De
la dignidad frente a la corrupción.» El Periódico de Catalunya (Barcelona)
«En un món fet ple de mentides creure que Quico el Célio, el Noi, el Mut de
Ferreries, Jaume Matamoros i lo senyor Bertomeu són reals és un exercici
romàntic que encara podem practicar.» Jordi Palmer, Avui (Barcelona)
«Auténticas bocanadas de aire fresco para la escena de la música tradicional,
llenas de ironíaa, frescura y, como no, música folk.» Guía del Ocio (Barcelona)
«Han sabido reunir el humor con una cierta crítica social y transmitirlo todo a
través de una música que le debe mucho a la tradición, pero sin caer nunca en
el tópico del folclorismo.» El País (Barcelona)
«Sense pressa i amb saviesa popular, van caient cançons amb gust de terra en
una vetllada plena de ­bonhomia. Humor, candor… en diria Josep Pla, de l’art
d’aquest divertit quartet que ensenya a viure millor.» El Punt (Girona)
«Una propuesta insólita en el panorama musical catalán.» La Vanguardia
(Barcelona)