VICENT SANZ
El 13 de gener van passar El olivo a la Primera. És aquella pel·lícula d’Icíar Bollaín rodada el 2016 en escenaris de Canet lo Roig, la Jana, Traiguera i altres, que narra la història d’una neta entestada a recuperar l’olivera mil·lenària que va vendre la família fa temps, en contra del parer del seu iaio, que ha perdut les ganes viure per aquell fet. Va rebre quatre nominacions als premis Goya, de les quals va emportar-se el premi a la millor actriu revelació, que va recaure en Anna Castillo, l’actriu que representa Alma, la protagonista de la cinta.
Des del punt de vista cinematogràfic, la història que conta Icíar Bollaín i, sobretot, la manera que té de fer-ho, arrossega l’espectador a una vivència emocional del conflicte que planteja. L’arrossega amb mecanismes artístics que apel·len a la sentimentalitat de l’espectador i a la relació avi-neta, que apunta a un pla més profund, a la relació dels humans actuals amb els ancestres si es té en consideració que, en parlar d’oliveres mil·lenàries, estem parlant, en realitat o perquè ens ho imaginem, això en el fons no té rellevància, d’unes dimensions temporals que superen de molt els límits que estem acostumats a pensar, a tindre en compte. És així que existeix una dimensió tel·lúrica en aquest plantejament, una altra cosa són els arguments artístics amb què es tracta la qüestió.
Després hi ha un altre aspecte diguem-ne territorial que remet a la forma en què la comarca, el Maestrat, apareix reproduït a la pel·lícula. Tenint en compte que es tracta d’una pel·lícula espanyola rodada per una directora de Madrid amb un guió de la seua parella, l’escocès Paul laverty, guionista de Ken Loach, que justament aquests dies és a Barcelona perquè la filmoteca de Catalunya passa un cicle de pel·lícules seues, és evident que d’una manera o altra El olivo planteja una “mirada estrangera” sobre el Maestrat. Una mirada des de fora, des de paràmetres exemptes dels condicionants de la proximitat, de la territorialitat, del veïnatge. Més enllà de detalls com ara el cartell de l’autopista a la Jonquera posat a la Jana o la falta d’encert en fer cantar a la protagonista de xiqueta l’havanera “La calma de la mar” com si fos una cançó tradicional del Maestrat, El olivo projecta una mirada sobre la comarca, sobre les formes de vida i les interpreta. Pel que fa a “La calma de la mar”, almenys la directora madrilenya interpreta correctament la unitat de la llengua catalana. La tria pot ser desenfocada, però s’atén a la realitat.
El conflicte que planteja El olivo té una dimensió universal reforçada pel caràcter mil·lenari de l’arbre sobre el qual pivota l’argument i així parla de la subversió de l’ordre natural que el capitalisme porta a terme, il·lustrat en la pel·lícula amb el fet que la multinacional de l’energia que va comprar l’olivera per la venda de la qual l’avi fa temps que no parla i ha acabat abandonant-se del tot, la té trasplantada a l’interior de la seua seu central a Düsseldorf, i a més la fa servir com a símbol empresarial. De maleses d’aquest tipus, a la comarca en tenim de reals i de candent actualitat, com ara el Castor. El que assenyala la pel·lícula no és cap metàfora etèria, sinó un símbol d’un paral·lelisme punyent.
També té una dimensió més local, si és que volem veure una mica més enllà del retrat idíl·lic del medi natural, que apareix amb una fotografia espectacular de preses aèries. Si aquesta “mirada estrangera” no serveix per fer una lectura més en clau local, comarca endins, potser que s’estiga deixant passar una oportunitat única de pensar amb el cap i no deixar-se portar com sempre. El que diu El olivo és que la societat del Maestrat, simbolitzada en aquesta família que va vendre l’olivera mil·lenària, ha estat víctima d’una economia salvatge, simbolitzada pel restaurant abandonat que va regentar temps enrere i amenitzada per enfrontaments viscerals que, inusitadament, posen el dit a la nafra d’un atavisme que potser coneixem massa bé. Aquesta societat, que posseïa un patrimoni de valor incalculable que va malvendre, tampoc no sap recuperar-lo i l’única esperança, l’única sortida, és començar de nou i anar pujant al ritme de l’olivera.
Aquesta lectura de fons, al meu entendre, queda descentrada pel comportament visceral d’alguns personatges, que no paren de renegar i que s’enrabien molt quan fracassen i se senten impotents. Personalment, no els puc identificar amb el que, arribat el cas, farien els habitants de qualsevol poble a on es va filmar la pel·lícula, arribat el cas. Però potser només siga cosa de les ulleres d’aquesta “mirada estrangera”.
Per si la temàtica no fos prou actual, una empresa de vivers, propietària d’oliveres mil·lenàries a Ulldecona, les ha arrancades i se les ha endutes malgrat la queixa de l’Ajuntament perquè no ho fes. Aquesta és la protecció que tenen aquests arbres avui a Catalunya. Al vessant valencià del Sénia hi regeix una llei de protecció que inclou penalitzacions econòmiques per aquesta pràctica. Però seria incapaç de fer-ne una avaluació.