Homenatge a Josep Igual

VICENT SANZ

Aquest divendres 15 d’octubre té lloc a la biblioteca Sebastià Joan Arbó d’Amposta, en el marc de les XVI Jornades de les Lletres Ebrenques, un homenatge a Josep Igual, traspassat el 25 de març. Hi assistisc per fer una intervenció en el darrer torn de parlaments d’amics i lectures poètiques en què s’estructura aquesta part de l’homenatge, que ja n’ha tingut una primera abans a la tarda, consistent en intervencions enregistrades en vídeo. A la nit, l’acte s’inicia amb una dramatització de textos del finat i després venen les intervencions.

En primer lloc, hi parlen els amics valencians de Benicarló, Vila-real i València. Es tracta d’amics amb qui ens coneixem sobretot a partir d’El Pont Cooperativa de Lletres, que va tenir com antecedent aquella trobada del 16 d’abril de 2010 a Benicarló auspiciada pel col·lectiu Rodonors Invictes d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, en què el mateix Josep i Josep San Abdón van parlar-me de la idea de crear l’associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Avui, San Abdón hi torna a ser una mica com el degà de la literatura catalana d’aquesta banda dels Països Catalans i en absència de Josep amb ell com amb tota l’altra gent mirem de reconèixer-nos per animar-nos mútuament.

En la meua intervenció, a la part final de l’acte conduït per Rafael Haro, faig quatre pinzellades de la relació humana amb Josep, ressaltant-ne la participació d’ell a la trobada de l’Estiu Literari al Maestrat de 2018 a Sant Mateu, en què va intervenir amb les seues notes sobre la literatura del Maestrat dels anys 80 del segle XX, que representa, a dia d’avui, una aportació i un balanç de primera mà sobre aquell moment i sobre l’evolució posterior de les lletres comarcals.

Acabo amb la valoració genèrica, al meu entendre plantejada contra la sensació perifèrica, que Josep va assumir amb tota seguretat sense gens de ganes, que la literatura, al capdavall és una cosa que, més enllà de les obres, de l’estètica, del patrimoni cultural que és la literatura i de tot el que se’n pot dir , que també acaba sent literatura, més enllà de tot això, hi ha les persones i les relacions que s’estableixen entre elles, artístiques i socials. I em pareix que l’acte ve a ser la constatació d’aquesta consideració. La nostra literatura, la que compartíem amb Josep la gent que el coneixíem i estimàvem, no és ni gran i petita, ni pobra ni rica en funció de criteris que després de tot ens són aliens, sinó que té la dimensió de les relacions artístiques i socials que hem establit entre nosaltres al cap del temps.

En això, Josep tenia i segurament encara té una gran càrrega de complicitats i també poques per no dir cap mostres d’hipocresia en cap direcció. No tan sols a causa del seu caràcter personal i artístic innegociable, també perquè ara que ha faltat el reconeixement que li vam fer en aquest homenatge ve a ser com la dimensió adés descrita de la nostra literatura: és la que ens construïm entre nosaltres, sense més. I és tan digna com qualsevol altra.

Un acte d’homenatge al qual no podia faltar.

Ara, tal com vam comentar en acabant amb Lluís Roda, ve aquesta posteritat que hauria d’orientar-se a la sistematització i la preservació de l’obra, perquè la transmissió tinga continuïtat. És clar que hi ha obra inèdita, com va explicar Josep Mir i també és clar que les característiques d’aquesta obra fan pensar en la d’Estellés, tan multiforme i desacompassada entre escriptura i publicació que han calgut anys per endreçar-la. En el cas de Josep Igual, seria una sort comptar amb la recerca universitària necessària per portar a terme una tasca d’aquesta dimensió. Estic convençut que l’esforç paga la pena.

Foto: Presentació d’Estius a l’Ebre. Vall-de-roures, agost de 2007